*Per què el comtat de Barcelona es va expandir cap al Segre i cap a l’Ebre?*, Marc Pons

1-1-23, elnacional.cat.- Turtuixa (actualment Tortosa), 31 de desembre de 1148. Fa 874 anys. Un exèrcit cristià format per les hosts de Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona; de diversos barons feudals catalans; dels ordes militars del Temple i de l’Hospital; d’alguns senyors de la guerra anglesos i normands, i per un estol naval genovès, trencava la resistència àrab i culminava l’operació de setge i assalt de la ciutat. La presa de Tortosa tenia un significat especial i un valor extraordinari: era la gran plaça demogràfica, econòmica, militar i estratègica de la vall baixa de l’Ebre controlada pels musulmans i era aquell vell objectiu que, tres segles i mig abans (inici de la centúria del 800), havia perseguit insistentment l’emperador Carlemany en la seva fracassada empresa de situar la frontera a l’Ebre i crear la marca Hispànica.

Fragment d'un mapa del regne de França al voltant de l'any 1000 / Font: Atles Historique de France

Una nova via expansiva cap al sud

Des de la independència de facto de Borrell II (987) fins al nomenament de Ramon Berenguer III (1097), els comtes catalans havien orientat la seva projecció expansiva cap al nord —cap als comtats del Llenguadoc sota dominació francesa— amb l’objectiu de reunificar la vella marca de Gòtia carolíngia (segles VIII-X) i presentar-la al món com un domini independent governat pel casal de Barcelona. Per tant, considerant que, a finals del segle XI, l’empresa ultrapirinenca barcelonina comptava amb èxits les seves múltiples accions (s’havia consolidat el domini barceloní de Rasés, de Fenolleda i de Carcassona, i els tentacles catalans ja estrenyien Roerga, Montpeller, Nimes i Provença), sorprèn la nova distribució d’esforços que obria la via expansiva cap al sud. Per què es va traçar aquell nou projecte expansiu cap al sud?

La qüestió eclesiàstica

Una de les causes que expliquen aquella novetat seria l’anomenada qüestió eclesiàstica. Des de la dècada del 760, els bisbes catalans depenien del metropolità de Narbona. I, després de la independència (987), el comte Borrell i els seus successors havien sol·licitat, insistentment, al Pontificat elevar les diòcesis de Barcelona o de Vic a la categoria d’arquebisbat, amb el claríssim propòsit d’escapar de la dependència d’una seu, Narbona, que havia quedat en territori del regne de França. Però el Pontificat sempre va respondre amb el mateix argument: “Recupereu Tarragona i us concedirem la restauració de la seu metropolitana... i primada!, de l’època romanovisigòtica (segles IV-VIII)”. A partir de Ramon Berenguer III (1097) la recuperació i restauració de Tarragona —la independència eclesiàstica catalana— es convertiria en un objectiu prioritari.

Mapa de l'expansió catalana entre els segles IX i XII / Font: Enciclopèdia

El Camp de Tarragona, la plataforma expansiva cap al Segre i cap a l’Ebre

La conquesta, repoblació i restauració de Tarragona (1114), una ciutat fantasmagòrica abandonada des de la invasió àrab (714), i de la seva comarca, el Camp, resultarien decisives per projectar l’operació d’expansió fins al Segre i fins a l’Ebre. Tarragona va ser confirmada en la seva categoria històrica de seu metropolitana i primada (segles IV a VIII). És a dir, era elevada a la categoria de capital eclesiàstica del comtat independent de Barcelona... i recuperava la capitalitat de tots els territoris cristians de la península Ibèrica!; fins i tot per davant de Toledo i de Braga, que, més tard, entre els segles VI i VIII, també havien ostentat aquesta categoria. Per tant, la projecció cap a les zones de dominació àrab al sud (l’Ebre, amb Tortosa) i a l’oest (el Segre, amb Lleida) s’explica, també, per l’ambició expansiva d’aquella recuperada mitra tarraconense.

El mapa del Conventus Tarraconense

La província romana i visigòtica de la Tarraconense (segles II aC a VIII dC) havia estat fraccionada en tres sotsdivisions: el Conventus Cluniensis (que abastava els futurs territoris medievals de Biscaia, Àlaba i Castella), el Conventus Caesaragustano (que dibuixava el futur estat medieval aragonès) i el Conventus Tarraconense (que prefigurava el mapa de Catalunya i del País Valencià). Aquestes divisions romanes agrupaven velles realitats culturals indígenes —anteriors a la romanització— i s’havien conservat fins a la invasió àrab i la destrucció de l’estat visigòtic (711-724). En temps de Ramon Berenguer III, feia quatre segles que aquells mapes havien desaparegut, però la nostàlgia d’aquella època perduda feia que els nous regnes cristians inspiressin la seva expansió en els límits d’aquells vells i reconeguts conventus.

Representació de Sanç II de Castella i el seu escuder (armíger regi) Rodrigo Díaz / Font: Catedral d'Oviedo

L’herència del Cid

El territori del vell Conventus Tarraconense abastava la façana mediterrània entre els Pirineus i la desembocadura del riu Xúquer. I això comprenia València, domini efímer del Cid Campeador (1091-1097). Desaparegut el Cid (1097), Ramon Berenguer III es va casar amb la seva filla María Díaz (1103) i es va convertir en pretendent a l’herència perduda del Cid. L’altra filla supervivent, Cristina, es casaria amb García Ramírez, futur rei de Navarra. I Jaume I, quan un segle llarg més tard (1229) va iniciar la conquesta del País Valencià, esgrimiria els drets heretats de María Díaz. Pels Ramons Berenguers (el III i el IV) avantpassats i antecessors de Jaume I, el domini del corredor litoral a partir de l’Ebre era indispensable per a una futura expansió i conquesta de València; és a dir, per completar el mapa del Conventus Tarraconense.

L’avantatge aragonès

Durant el primer terç del segle XII, el lideratge cristià al quadrant nord-oriental peninsular va estar lleugerament inclinat cap al costat navarroaragonès. Durant el regnat d’Alfons el Bataller (1104-1134) el regne de Pamplona-Aragó va duplicar la seva extensió. Però no va aconseguir el seu objectiu prioritari: derrotar els regnes àrabs de Lleida i de Tortosa i assolir una sortida al mar. Alfons va reclamar, insistentment, els drets navarroaragonesos a conquerir la totalitat de les riberes de l’Ebre (des de les fonts fins a la desembocadura) i, de retruc, el corredor litoral cap al regne taifa de València (Alfons reivindicava l’herència de Cristina Díaz). Però Alfons, que havia estat un gran governant, cometria un monumental error al llit de mort: llegar el seu regne als ordes militars, provocant una crisi colossal que arruïnaria tota la seva obra política.

Mapa dels conventus romanovisigòtics de la península Ibèrica / Font: Universitat de Berlín

Tallar la sortida al mar als aragonesos

La colossal crisi aragonesa provocada pel testament del Bataller (1134) va ser aprofitada per tots els altres actors del món cristià peninsular. Els navarresos van liquidar la seva unió amb Aragó i, fins i tot, van intentar annexar-se la comarca de Jaca, en aquell moment de llengua i cultura protobasca. Els castellanolleonesos van ocupar un corredor que els va transportar fins a l’interior de les muralles de Saragossa. I els catalans van imposar les seves condicions en les negociacions que conduirien a la unió dinàstica (1137-1150): Ramon Berenguer IV va ser proclamat home principal d’Aragó (governant de facto), els Bel·lònides catalans es van convertir en la nova nissaga reial, i la cancelleria de Barcelona —i no la de Saragossa— va passar a coordinar el govern d’un ampli conjunt de territoris independents que abastaven des de Niça fins a Tarragona.

Representació moderna de Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV / Font: Museu Marès i Museu del Prado

Canvi d’equilibris

Aquell radical canvi d’equilibris precipitaria la conquesta catalana de Tortosa (1148) i de Lleida (1149), que seria el cop de gràcia definitiu que soterraria l’ambició aragonesa de sortir a la mar. El paper protagonista de Catalunya, com a nucli de l’edifici polític creat amb la unió de Ramon Berenguer IV i Peronella (1150), es fonamentaria en la seva força mercantil, que descansaria en el monopoli del domini de les costes. La conquesta catalana —exclusivament catalana— de Tortosa i de Lleida explica la posterior empresa catalana —exclusivament catalana— de conquesta de Mallorca (1228-1229), el protagonisme català en la conquesta de València (1229-1244) i l’extraordinària expansió marítima catalana —exclusivament catalana— (1229-1442) de Malta, Sicília, Sardenya, Còrsega, Atenes, Neopàtria i Nàpols.