*Res sol haver on res hi hagué*, Rafa Villaró

Del màxim comú (¡divisor!) al mínim comú (¡múltiple!),

o la contradictio del Partit Lliberal.

El pitjor problema de lo lliberal a les Espanyes,

i a les Espanyes lo lliberal és un problema majúscul,

és, afirmo, que de lliberal se n'és per autoafirmació,

jutjant manca de criteri qualsevol no propi,

fastuós exemple d'una cultura política gonàdica,

ergo condemnada a un règim d'insoslaiable lliberticidi.

En allò lliberal, el format és el ser-ho. Sense peròs.

En la cultura política d'aquest costat del Canal,

la partitocràcia és sistema, i régim, polític,

on el model, el format, de partit és aquell

que, potser a Zuric, Lenin calcà lo vaticà.

Mal de molts, la versió espanyola de l'afer,

filla d'una Transacció entre la dictadura supervivent

i el desistiment dels seus (unaltra vegada!) autoafirmats opositors.

Una menjadora on alguns dels seus titulars, obsolets,

són substituïts per innocus demohomologables.

Anècdota amb taxi i hospital apart,

la tragèdia lliberal espanyola es mostra

en l'abscència d'autoritat referent reconeguda

garant d'una acció política lliberal específica,

far dels valors propis, exclusius,

de l'exercici de la llibertat, de totes elles.

Lo lliberal no necessita partit.

Pot convenir-li, però la seva necessitat primera,

si d'España conjecturem, és l'auctoritas

que pula, fije y de esplendor.

Lo lliberal necessita d'un format lliberal,

doncs, per exemple, la basilar igualtat d'oportunitats

no pot sobreviure en formats jeràrquics,

privilegiants, discriminants, ...deshonestos.

Només ho pot fer allí on el propi i ple exercici individual de les responsabilitats personals

generen el suficient respecte a l'altre, als altres, com per a trenar associacions voluntàries

fonamentades en el mèrit, la solidaritat, el suport mutu...

Res sol haver on res hi hagué,

però avui és iniquitat

ometre Lassalle, negligir Rallo;

avui és alarma quan Pina amaga

seguir el camí de Madariaga.

9-I-22, Rafa Villaró