*Els que manen i la llibertat*, Agustí Colomines

Durant els anys de la Transició el binarisme era entre els partidaris de la ruptura pactada, posició defensada per l’oposició, i la reforma pactada, que era l’opció dels jerarques del règim franquista. No era una divisió qualsevol. Ni era simbòlica. Tenia un calat molt profund. I és que una cosa era voler trencar amb el passat sense revenges i tota una altra adoptar la màxima lampedusiana sobre el canvi per tal que els jerarques del règim salvessin la pell i mantinguessin el poder. La Transició espanyola va consistir en una mena de permuta entre el vell i el nou a partir de l’assumpció per part de l’establishment franquista que si no canviaven res, sense el maquillatge constitucional, potser s’acabarien trobant que tot canviaria de la pitjor manera. I és així com els franquistes van decidir-se a compartir el govern amb l’oposició, singularment amb els socialistes, reservant-se el poder de l’estat. Compartirien el BOE però no el poder real. Un plantejament així propicia corrompre la llibertat i la corrupció econòmica, que és la que es cola amb els contractes de serveis.

29-IV-22, elnacional.cat