la IS avala Felipe, el "Partit de l’Interior"

... Un exemple és la lluita pel poder al si del PSOE a començaments dels setanta. Durant la postguerra, el socialisme es va anar esvaint. Rodolfo Llopis –secretari general del PSOE– era un mite llunyà. Però, a poc a poc, es va formar a Sevilla un nucli de joves socialistes decidits a controlar el timó. Convocats a un comitè nacional, Felipe González hi va assistir. Era el 14 de juliol del 1969, a Baiona. Els reunits, tret de Nicolás Redondo i Enrique Múgica, no van saber veure que els socialistes de l’interior eren
la renovació del partit. Van ser necessaris cinc anys perquè Isidoro aconseguís el control, després d’arrelar l’eix Bilbao-Sevilla. La ruptura entre interior i exili es va con­sumar l’agost del 1972 amb la celebració del XII congrés, al qual Rodolfo Llopis no va assistir. Es va produir una escissió, i el problema es va traslladar a la Internacional ­Socialista, que va donar la raó als socialistes de l’interior. Immediatament es va con­vocar el XIII congrés, que va confirmar el camí iniciat. Va ser a Suresnes, l’octubre del 1974. El pacte del Betis va funcionar. Guerra i Múgica van negociar l’executiva. Nicolás Redondo no va acceptar la secretaria general i va proposar Felipe González. Era el 13 d’octubre del 1974... 24-IV-21, lavanguardia, JJ López-Burniol