*La monarquia i el deep state*, Agustí Colomines

L’extrema dreta espanyola enfonsa les arrels en l’administració de l’estat. Aquesta és la diferència més gran entre Ciutadans i Vox, entre moltes altres. Que ara el deep state actuï a gust i condicioni la vida política espanyola és conseqüència d’una transició fallida, dirigida per polítics de la dictadura. Els franquistes van transitar de la dictadura al règim constitucional del 78 de la “llei a la llei” (que és l’exemple que va inspirar Carles Viver i Pi-Sunyer i la seva transició nacional cap a la independència), sense admetre responsabilitats de cap mena. Retreure a Santiago Carrillo els assassinats de Paracuellos del Jarama era la manera de “legitimar” els anys de repressió franquista. La fi de la dictadura a Portugal o a Grècia va significar un tall amb el passat que aquí no es va donar.

En realitat, el deep state fa anys que és a les mateixes mans i es transmet, com aquell qui diu, familiarment. La monarquia n’és el baluard més fort, com es va poder constatar en el discurs del 3-O. La Transició va ser un pacte entre l’oposició i el franquisme per compartir el govern però de cap manera l’estat. O només en petites engrunes. Si vostès repassen els noms del patronat del Real Instituto El Cano, que és el principal think-tank espanyol, no els costarà de corroborar el maridatge entre polítics del PSOE i el PP. La conxorxa del règim del 78 es veu en els consells d’administració de les empreses estatals o participades. El procés no va provocar que la bèstia despertés, perquè ja estava desperta i alerta aprofitant el terrorisme etarra, que és el que realment va donar arguments a la dreta radical. La tolerància de l’esquerra dinàstica amb les accions antidemocràtiques de l’antiterrorisme (tortures, GAL, etc.) i els descobriments de la corrupció van fer la resta.  

L’ampliació de l’esquerra dinàstica. El moviment del 15-M es va plantejar com l’alternativa al règim del 78. No costa gens de demostrar que el partit resultant, Podemos, més aviat s’ha convertit en el darrer puntal per sostenir la monarquia constitucional. Sembla una rèplica del PCE de la Transició, que va esdevenir més monàrquic que el PSOE, si més no verbalment, i sense el concurs del qual era impossible que el món civilitzat s’empassés que el joancarlisme era realment la culminació de la ruptura amb el passat.

1-I-22, elnacional.cat