Com eren les famílies catalanes del barroc? (I)

Vallfogona de Riucorb (comarca històrica de la Baixa Segarra, que actualment forma part de la Conca de Barberà); any 1631. El poder senyorial de la vila, representat pel delegat de l’Orde de Sant Joan de l’Hospital, ordenava capbrevar (tributar) tots els caps de casa. Aquell document, juntament amb els Llibres de Compliments Pasquals que redactaven els rectors parroquials des del Concili de Trento (1545-1563) ens donen una idea molt precisa de com s’articulaven les famílies en aquella comunitat paradigmàtica de la Catalunya del Barroc; la d’aquella etapa de puixança econòmica i demogràfica que s’ensorraria sobtadament i dramàticament durant la crisi dels Segadors (1635-1640); que impulsaria la Revolució (1640) i Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59).

Gravat de Barcelona (1645). Font Cartoteca de Catalunya

Quin era el model de família predominant?

Així com el model predominant a l’època precedent (la baixa edat mitjana entre els segles XII i XVI) és la família nuclear (la parella i els fills, que sumaven entre quatre i sis efectius per unitat familiar); durant el període expansiu dels segles XVI i primer terç del XVII es produiria una extraordinària diversificació —fruit de les necessitats i de les oportunitats que havia generat aquell paisatge de puixança—;  que estaria condicionada per diversos factors: activitat econòmica, força econòmica, capacitat reproductiva... El model familiar nuclear es va conservar, però va restar limitat als estrats socioeconòmics més humils d’aquella societat. I, en canvi, el vell i ancestral model de família extensa va retornar amb força i va ser convertit en un instrument en la lluita pel poder.

Què era la família extensa?

La família extensa era un grup format per una dotzena de persones —de vegades, fins i tot més— que compartien un mateix sostre i que treballaven una mateixa terra. Si bé és cert que el nucli d’aquelles famílies estava format per l’hereu o la pubilla, la seva parella i la descendència del matrimoni; també ho és que en aquells grups hi convivien persones que no tenien cap relació genètica amb els primers. Aquest grup d’afegits s’articulava en una mena d’anelles concèntriques invisibles al voltant del nucli de la família. En la primera anella hi trobem els gendres i les nores. I en la segona un subgrup més heterogeni format per persones solitàries: en el cas dels adults; pastors i criats; i en el cas dels petits: rabadans i “minyonetes”.

Gravat de Mollerussa (1668). Font: Biblioteca de Florència

Quina era la jerarquia de les famílies extenses?

Aquelles famílies extenses tenien una jerarquia molt marcada. Al cim se situava l’hereu o el pubill (el marit de la pubilla); que no havia de ser, per força el més vell de la casa. Aquelles famílies —que podien estar formades per persones de tres generacions diferents— també encabien oncles (germans-germanes o cunyats-cunyades del difunt hereu) amb la seva descendència (nebots del difunt hereu, que podien ser més grans que l’hereu viu). Però l’autoritat descansava sobre l’hereu i es transmetia a la seva descendència. Els parents propers que convivien amb aquell nucli, tenien un relatiu reconeixement, en funció no tant de la seva proximitat genètica amb l’hereu, sinó de la seva vàlua a l’hora d’executar les tasques que tenien encomanades.

Pastors, criats, rabadans i “minyonetes”

Aquest grup era la segona anella concèntrica i no tenia cap mena de reconeixement. Els pastors i els criats eren, sovint, homes solitaris d’edat considerada madura (més de vint-i-cinc anys) que havien perdut o abandonat tots els vincles familiars propis.  I els rabadans (pastors infantils) o les “minyonetes” eren, generalment, orfes (d’un o dels dos progenitors). Aquest grup formava part de la família perquè en la ideologia catalana del moment, s’assumia que totes les persones que integraven la cadena productiva de la casa n'eren part indissociable. Les llistes que es relacionen als Llibres Parroquials (els controls del compliment dels sagraments catòlics) ho demostren. Però el pes que tenien dins d’aquell univers era mínim.

Gravat de Constantí (1659). Font: Cartoteca de Catalunya

Les famílies extenses en el medi rural

La Catalunya del 1631 era un país bàsicament rural i agrari. Com la resta de països de l’Europa del moment. Les tres quartes parts de la població vivia al medi rural, en comunitats entre els 100 i els 500 habitants. I les dues terceres parts de la mà d’obra catalana estava dedicada a l’activitat agroramadera que, després del triomf de la Revolució Remença (segona meitat del segle XV); vivia una etapa inèdita de progrés i creixement. Les famílies extenses de l’època són presents, principalment, al medi rural; com a propietàries o llogateres de masos (explotacions agroramaderes). I els seus hereus i les seves pubilles són els descendents de les elits pageses remences que havien liderat la Revolució i havien guanyat la guerra.

La distribució dels aliments en famílies extenses

La jerarquia de les famílies extenses tenia un reflex inequívoc en el règim alimentari dels membres d’aquells grups. Els Llibres de Defuncions revelen que la mortalitat infantil estava molt relacionada amb la infralimentació. I, per a tenir una comparativa vàlida, observem les taxes de mortalitat infantil del segment d’edat entre cinc i deu anys, i constatem que la dalla de la mort abastava el 20% de les criatures del nucli familiar, del 30% de les de la primera anella familiar, i del 60% en les de la segona anella familiar. I, reveladorament, en aquesta franja d’edat les nenes presentaven una taxa de mortalitat dues vegades superior a la dels nens. Tots vivien sota la mateixa teulada, però no es beneficiaven, en la mateixa mesura, dels recursos que generava la família.