Primo de Rivera, nacionalisme espanyol i escola catalana

Madrid, 27 d’octubre de 1923. Fa 98 anys. Es complien cinquanta dies del cop d’estat militar del capità general Primo de Rivera (amb l’entusiàstic suport del rei Alfons XIII), i el nou poder iniciava el desballestament de la Mancomunitat, la institució creada el 1914 amb l’objectiu de restaurar l’autogovern català liquidat a sang i foc el 1714. Durant l’etapa de vigència de la Mancomunitat (1914-1923); la llengua catalana va fer grans progressos. Si bé és cert que els governs espanyols mai van restaurar l'oficialitat del català que reivindicava la societat del país; també ho és que els governs de la Mancomunitat el van convertir en la llengua vehicular de la seva potent i innovadora xarxa d’ensenyament. El 27 d’octubre de 1923, el nou govern espanyol sorgit del pronunciament armat de Primo de Rivera, posava fi a aquella primavera catalana amb un decret que prohibia l’ús del català a les aules catalanes.

On s’havia restaurat el català?

Amb escassos recursos financers, però amb una extraordinària capacitat de gestió, la Mancomunitat havia creat una xarxa d’ensenyament que tenia l’objectiu de transportar el país a la modernitat. En aquella xarxa; formada per escoles primàries, secundàries, professionals, tècniques i universitàries; el català havia estat elevat a la categoria de llengua de l’ensenyament. Aquest fet tenia una importància extraordinària. Perquè, si bé és cert que, durant aquells dos segles (1714-1914), el català sempre havia estat la llengua dels jocs al pati i de les converses informals en qualsevol àmbit de l’escola; també ho era que l’ensenyament havia estat impartit, pregonament i exclusivament, en castellà; amb el propòsit claríssim de crear, promoure i consolidar un pervers eix que associava el català amb la incultura i amb la rusticitat.

D’on venia aquell pervers eix?

La imposició del castellà a l’escola catalana té una llarga història que remunta a l’ocupació borbònica de Catalunya (1707-1714): l’any 1712, en ple conflicte successori, Felip V, ja havia tramès unes instruccions als seus “corregidores” a la zona ocupada que deien: “Pondrá el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuydado”. No cal dir que aquelles instruccions abastaren, de ple, el sistema escolar català de l’època. Aquelles polítiques, lluny de desaparèixer, es van intensificar durant tot el segle XVIII: la “Real Cédula” de 1768 —per exemple— promulgada per Carles III, prohibia, terminantment, l’ús del català en qualsevol àmbit de la vida escolar, amb el suat argument il·lustrat (d’aquella pintoresca Il·lustració espanyola dominada per la Inquisició) que el castellà era la llengua de la cultura i del progrés.

Què pretenia, realment, aquell pervers eix?

Però la veritable persecució contra la presència del català a l’escola catalana, es va produir durant el segle XIX. A partir de 1833, els governs liberals espanyols (de claríssima inspiració jacobina); i que, reveladorament, van ser els qui van fabricar la primera idea de “patria española”; serien els qui més lleis promulgarien contra l’ús del català a l’escola catalana. I, progressivament, l’eix pervers “català-analfabet” passaria a un segon pla, rellevat per un eix, encara més pervers; i, sobretot, més amenaçador: “súbdito español-lengua castellana”. Havia nascut el nacionalisme espanyol modern, i la persecució contra les llengües no castellanes (presentades com la pitjor amenaça a la unitat, al progrés i a la grandesa de la pàtria espanyola); es convertiria en un dels nervis principals d’aquella nova ideologia del poder.

Primo de Rivera i el nacionalisme espanyol

Primo de Rivera no era liberal. Ni tan sols conservador. Era, simplement, un nacionalista espanyol. I com a bon nacionalista espanyol, tenia una curiosa i condescendent idea de la llengua i de la cultura catalanes que li agradava contextualitzar i limitar a les manifestacions estrictament folklòriques (sardanes, pastorets i poca cosa més). En aquest punt és on se suscita una qüestió important: si Primo de Rivera no era liberal, com havia arribat fins a la doctrina nacionalista espanyola? I la resposta no és menys rellevant: després de la derrota espanyola a la Guerra de Cuba (1898) el nacionalisme espanyol —inicialment patrimoni del món liberal— s’havia estès com una ombra sinistra per tots els àmbits del ressentit poder de Madrid; fins a esdevenir una idea transversal que havia fet fortuna, especialment, entre l’estament militar.

Primo de Rivera i la llengua catalana

Passat un quart de segle de la guerra de Cuba, la maduració i la transversalitat del nacionalisme espanyol, totalment contrari —per les raons explicades— a l’ús del català a les aules; el trobem en els mateixos arguments que pretenien justificar el cop d’estat de Primo de Rivera i, no ho oblidem, d’Alfons XIII. El “Manifiesto” del 13 de setembre de 1923 —la vigília del cop d’estat— proclama que el pronunciament militar —nacionalista espanyol— vol posar fi a la “descarada propaganda separatista” que es divulga, entre altres llocs, des de la xarxa escolar de la Mancomunitat. I el 18 de setembre de 1923 —quan el cop d’estat ha triomfat plenament— el Directori Militar —nacionalista espanyol— decreta que es perseguirà i castigarà severament —amb el codi de justícia militar a la mà— “la difusión de ideas separatistas por medio de la enseñanza”; i, en conseqüència, queda totalment prohibit l’ús del català a l’escola catalana.

Nouvilas, Barrera, i Milans del Bosch.

Els generals Nouvilas Aldaz —cap de la Junta de Defensa Nacional—; Barrera Luyando —capità general de Catalunya—; i Milans del Bosch Carrió —governador civil de Barcelona—; van ser els tres principals ariets del règim dictatorial en la tasca de demolició de l’obra cultural de la Mancomunitat. Especialment, de la persecució de la llengua catalana. Nouvilas, Barrera i Milans es convertirien en la personificació del nacionalisme espanyol —evolucionat cap a formes manifestament feixistes, inspirades en el règim de Mussolini— que proclamava “España; una, grande, e indivisible”. Seria, precisament, Milans del Bosch que proclamaria: “En vez de elevar a esos analfabetos (els alumnes catalans) al nivel de la cultura española, si se da auge al catalán, se rebajará la cultura en Cataluña al nivel de la que tienen sus rabadanes”.

Sala Argemí, el col·laborador necessari.

En la tasca de desballestament de la Mancomunitat hi van intervenir una sèrie de personatges autòctons que es van prestar, entusiàsticament, a la demolició de la institució. El més destacat seria Alfons Sala i Argemí (Terrassa, 1863 – Barcelona, 1945), recompensat per Alfons XIII amb el pintoresc títol de comte d’Egara pels seus serveis al règim. Sala —últim president de la Mancomunitat intervinguda— resumiria a la perfecció l’esperit del nacionalisme espanyol en relació amb l’escola catalana. El 1924, un grup de professors i estudiants li van demanar restaurar l’ensenyament en català. I la seva resposta, naturalment en castellà, va ser: “Esto no va a ser posible, porque dejaría en desventaja a los estudiantes de las regiones vecinas que vienen a formarse a Cataluña. Sería absurdo pedirles que aprendieran catalán. Sin embargo, ustedes deben familiarizarse con la lengua nacional, porque el catalán fomenta una conciencia que pone en riesgo a España”.