Barcelona, 18 de juliol de 1922. Fa quasi cent anys. Francesc Macià ―llavors diputat a les Corts espanyoles― Lluís Marsans, Daniel Cardona, Domènec Solé i Manuel Pagès, dirigents de la Federació Democràtica Nacionalista, fundaven Estat Català, que després d’una breu evolució ideològica es convertiria en el primer partit independentista de la història de Catalunya. Estat Català, nascut inicialment com un partit nacionalista i insurreccional, ben aviat esdevindria una formació “independentista, interclassista i no dogmàtica, que lluita per la independència dels Països Catalans i el català com a única llengua oficial”. Recolliria una tradició sorgida un quart de segle abans, aglutinaria un moviment format, fins llavors, per grupuscles inconnexos, i el convertiria en una opció política no tan sols amb presència a les institucions, sinó en la direcció del país.

Actes de celebració a Barcelona del bicentenari de 1714 (1914). Font Blog Quina la fem

Actes de celebració a Barcelona del bicentenari de 1714 (1914) / Font: Blog Quina la fem

La gènesi de l’independentisme català

Els ponents de les Bases de Manresa (1892) ―el primer projecte concret d’autogovern català des de l’ocupació borbònica de 1714― no eren independentistes. Els prohoms de l’assemblea manresana proposaven, bàsicament, la restauració del règim foral anterior a 1714 i l'adaptació a la nova realitat del moment. En canvi, durant i immediatament després de la tercera i definitiva Guerra de Cuba (1895-1898), sorgirien les primeres veus que reivindicaven la independència de Catalunya. El conflicte cubà, que havia enfrontat dues idees radicalment oposades (independència i llibertat contra colonialisme i opressió) es va projectar sobre certs sectors de la societat catalana del moment. Reveladorament, el disseny de la senyera estelada ―el símbol de l’independentisme contemporani català― s’inspiraria clarament en la bandera independentista cubana.

Els primers moviments independentistes catalans

Des que l’any 1908 Vicenç Albert Ballester i Camps va crear el disseny de la senyera estelada fins al 1922, que Macià va fundar Estat Català, el moviment independentista va viure un procés de creixement lent i difícil. L’any 1916, en plena I Guerra Mundial (1914-1918), es va formar un grup d’uns 6.000 voluntaris catalans que van anar a lluitar a les trinxeres franceses, que en aquell conflicte representaven els valors de la república i de la democràcia, totalment oposats als de la monarquia i de l’autoritarisme de l’Imperi alemany del moment. Aquell Comitè de Germanor, articulat per la Unió Catalanista amb el suport de Prat de la Riba ―president de la Mancomunitat de Catalunya― i del rossellonès Joffre ―mariscal de França―, es va implicar en aquella guerra amb l’objectiu d’internacionalitzar la reivindicació independentista catalana.

Enarborament clandestí d'una bandera indepentista a Lleida, durant la dictadura de Primo de Rivera (1924). Font Arxiu d'ElNacional

Enarborament clandestí d'una bandera independentista a Lleida, durant la dictadura de Primo de Rivera (1924)

De Verdun a Macià

Aquella missió es va saldar amb un èxit molt relatiu. Si bé és cert que les portades de premsa europees van prestar una important atenció als catalans que combatien (i que queien) a les batalles de Verdun i del Somme (les més mortíferes d’aquell conflicte), també ho és que, conclosa la guerra (1919), Georges Clemenceau, en aquell moment president del govern francès (i que havia rebut la promesa del seu homòleg espanyol Romanones d’obtenir importants concessions colonials al nord d’Àfrica a canvi d’ignorar els catalans), va despatxar el Comitè de Germanor amb la cita “Pas d’histoires, catalans, pas d’histoires”. Aquella traïdora bufetada va provocar un daltabaix en l’independentisme català (que era, en definitiva, l’objectiu de Romanones) i el resultat va ser una dispersió del moviment, que no es reagruparia fins a la creació d’Estat Català.

Estat Català a la clandestinitat

Paradoxalment, Estat Català va viure la seva primera etapa daurada en la clandestinitat. El 15 de setembre de 1923, el capità general Primo de Rivera ―amb l’entusiàstic suport del rei Alfons XIII― perpetrava un cop d’estat que posava fi a mig segle de règim constitucional i que comportaria la il·legalització i persecució de totes les forces polítiques i sindicals, i de totes les associacions culturals, excepte la Unión Patriótica, convertida en partit únic del règim; i, curiosament, el PSOE, que va ser relativament tolerat i, fins i tot, va participar en la formació dels Consells de Ministres de la dictadura. Macià i els altres prohoms fundadors d’Estat Català es van exiliar, però no es van quedar encantats: es pot ben dir que van ser els únics a crear una maquinària d’oposició clandestina al règim que no tardaria a recollir els seus fruits.

Els membres de Bandera Negra que van participar en el Complot del Garraf, poc després del seu alliberament (1930). Font Arxiu d'ElNacional

Els membres de Bandera Negra que van participar en el complot del Garraf, poc després del seu alliberament (1930)

Bandera Negra

Els sectors més actius d’Estat Català a l’interior van crear l’organització armada Bandera Negra que, ràpidament, es va convertir en un referent de l’oposició clandestina al règim dictatorial espanyol. Bandera Negra, formada per homes com Miquel Badia i Capell que, poc després, havien de tenir un paper molt rellevant en la política catalana, és especialment coneguda pel complot del Garraf (l’atemptat frustrat contra el rei Alfons XIII, 30 de maig de 1925), però, en canvi, es dimensionaria a partir de la detenció, empresonament i condemna dels seus membres (en un procediment totalment irregular, dirigit per l’estament militar espanyol a Catalunya i marcat per les brutals tortures i per l’absència de garanties processals) que la va transportar de la categoria d’organització totalment desconeguda pel gran públic a la de símbol de la resistència catalana.

Estat Català i la gira americana

Els fets de Prats de Molló (1926) i el posterior judici de París (1927) serien el punt culminant d’Estat Català en la clandestinitat i el que connectava la seva acció amb la dels voluntaris catalans de la I Guerra Mundial. Macià, durant l’exili, va desplegar una intensa campanya d’internacionalització de la reivindicació independentista catalana. És ben coneguda la seva gira pels, llavors, potentíssims casals catalans d’Amèrica (1925-1926), a la recerca de fons per finançar una revolució independentista a Catalunya. El famós “Emprèstit Pau Claris”, creat el 1925 per Miquel Soldevila i signat per Francesc Macià en nom del govern provisional de Catalunya, va recollir nou milions de pessetes (l’equivalent a uns quaranta milions d’euros), que va sortir, principalment, de les aportacions privades dels emigrants catalans a Amèrica.

Estat Català i el viatge a Moscou

Com també és ben conegut el viatge que, l’octubre de 1925, Francesc Macià i el seu secretari Josep Carner-Ribalta ―acompanyats per Andreu Nin, llavors molt vinculat al règim soviètic― van fer a Moscou, a la recerca de suports polítics i diplomàtics a la causa independentista catalana i que es va saldar amb un rotund fracàs. Però la gira americana i el viatge a Moscou ―amb un èxit desigual― conduirien a Prats de Molló (Vallespir), el punt culminant d’Estat Català durant aquella etapa de clandestinitat. A la Vila Denise de Prats de Molló, Macià i els prohoms d’Estat Català van establir un quarter general i van reunir un petit exèrcit d’uns cent efectius que s’havia d’introduir al Principat, portar a terme diverses accions armades que perseguien més la repercussió mediàtica que l’èxit militar i que havien de desembocar en una revolució independentista generalitzada. 

Judici de Paris contra Macià i els dirigents d'Estat Català pels Fets de Prats de Molló (gener, 1927). Font Arxiu d'ElNacional

Judici de París contra Macià i els dirigents d'Estat Català pels fets de Prats de Molló (gener, 1927)

Els fets de Prats de Molló

La detenció, empresonament i judici dels dirigents d’Estat Català implicats en aquella operació (novembre, 1926) ―a mans de la Gendarmeria francesa i a causa de la delació d’un talp, anomenat Garibaldi, que treballava pel règim feixista de Mussolini―, lluny de desballestar el moviment, sorprenentment, el van reforçar. Amb la lliçó de la bufetada de Clemenceau ben apresa, el judici de París (gener, 1927) seria el veritable èxit de Macià i d’Estat Català. Durant setmanes, els principals rotatius europeus van obrir les portades amb aquell judici. I la causa independentista catalana, silenciada des del 1919, retornava a totes les cancelleries europees. Macià i els seus col·laboradors, condemnats a penes simbòliques, sortirien victoriosos d’aquell embat i Estat Català es perfilaria com una opció de govern en un escenari de recuperació de llibertats.

La Constitució republicana catalana

Entre el judici de París (gener, 1927) i la proclamació de Macià com a primer president de la Generalitat restaurada (abril, 1931) van passar una sèrie de fets, sovint desconeguts, però que tenen una gran importància. El 2 d’octubre de 1928, encara vigent el règim dictatorial de Primo de Rivera, els dirigents del Centre Català de l’Havana i d’Estat Català redactaven la primera i, fins a l’actualitat, única Constitució republicana catalana. Aquell text, entre altres coses, definia la República Catalana com a “tècnica i democràtica inspirada en les democràcies liberals: establia el vot universal i secret, un parlament unicameral i l’elecció indirecta d’un president”. I establia, també, l’obligatorietat de fer desaparèixer “tot vestigi públic del període de domini colonial espanyol”, com, per exemple, les corrides de toros.

Portada del Diari de Barcelona (1936). Les Columnes Macià Companys d'Estat Català a la Guerra Civil espanyola. Font Estat Català

Portada del 'Diari de Barcelona' (1936). Les Columnes Macià Companys d'Estat Català a la Guerra Civil espanyola / Font: Estat Català

Estat Català i la restauració de l’edifici polític de Catalunya

Aquella Constitució, que no va ser mai promulgada, inspiraria la redacció de l’Estatut de Núria (juny, 1931), el primer text estatutari de la història contemporània de Catalunya. Aquell Estatut no hauria estat possible sense el paper protagonista que va jugar Estat Català durant aquells dies engrescadors, però també convulsos. El març de 1931, en plena descomposició del règim dictatorial, Estat Català liderava la creació de la plataforma independentista-federalista ERC, força hegemònica en la política catalana durant l’etapa republicana (1931-1939). Estat Català, a través de la figura mítica de Macià, restauraria la Generalitat i l’autogovern (liquidats el 1714 pel règim borbònic) i posaria les bases d’una futura Catalunya independent que, quasi un segle després, ja és el projecte majoritari de la societat catalana.

 

Imatge principal: Aplec per la llibertat dels membres de Bandera Negra (1/4/1930) / Font: Wikiwand

T'ha fet servei aquest article? Per seguir g