"La degradació de la democràcia", Xavier Bru de Sala
Carl Paladino, candidat republicà a governador de Nova York, es va disculpar per unes desafortunades declaracions on afirmava que els nens no haurien de sofrir rentats de cervell que els portin a pensar que l'homosexualitat és una opció igualment reeixida i vàlida. Reconegut l'error, cosa inusual en ell, va prometre: "Si sóc triat el vostre governador, mantindré tots els drets dels novaiorquesos gais i lluitaré per ells". Electoralisme obliga.
D'altra banda, una jutge federal ha ordenat suspendre totes les investigacions i processos per apartar de les forces armades als gais, lesbianes i bisexuales que no s'atinguin estrictament a la famosa llei clintoniana del "no ho preguntis, no ho diguis". En el seu moment, va suposar un gran avanç per a desenes de milers d'afectats, però avui resulta ja retrògrada i dóna motiu a milers d'expulsions. Començo per aquestes dues notícies positives perquè coincidien en la portada de The New York Times digital d'aquest dimecres.
Si la naturalesa ens don a llum diferents i desiguals, és desitjable que els propis humans la corregeixin procurant majors cotes d'igualtat. A tal fi, i al respecte dels valors que denominem universals, entre els quals es troben els drets de les minories, no hi ha gens millor que la democràcia. Com més avançada, millor. Que cadascú segueixi la seva orientació sexual i visqui a la seva manera, sense impediments, mentre respecti al proïsme i la llei. És un avanç democràtic ben notori que ho faci sense por a la repressió o la discriminació.
Abunden els motius seriosos de preocupació per al futur, però també s'observen tendències en sentit contrari. La democràcia avança, i no en últim lloc gràcies als refinaments de l'utillatge intel·lectual, teòric i conceptual que explora, entre altres avanços, noves fórmules de gobernança, formació de consensos i resolució de conflictes. Així mateix, és favorable el desenvolupament de nous mecanismes de debat i informació social. Com succeeix en no pocs organismes vius, és ben plausible que la democràcia es degradi, o fins i tot es desmotxi o enfonsi per unes parts mentre es desenvolupa per unes altres. No sóc doncs especialment alarmista i concedeixo, d'entrada, primer que tota democràcia és imperfecta, fràgil en si mateixa i, segon, que l'objectiu dels veritables demòcrates i humanistes és millorar, enfortir en tant que sigui possible o si escau evitar la degradació. Els qui, lluny de ser els primers de la classe -en realitat els penúltims a apuntar-se al club-, tenim models i experiències sobrades en no poques de les democràcies amb major tradició.
Models que imitar i factors de degradació dels quals fugir. Sense pretensió d'exhaustivitat i convidant al lector a completar la llista, aquí va una petita relació. Racisme i xenofòbia, que planegen sobre Europa com un au rapinyaire. Els partits xenòfobs estan entrant en els àmbits més acreditats. La mentida, i les seves adlàteres els missatges afalagadors o de conveniència, el maquillatge de la veritat, el populisme i la demagògia. El creixent descrèdit de l'equitat i la solidaritat en gairebé tot Occident, el seu principal i primer bastió. Disminueixen la càrrega i la progressivitat fiscal. Els seus corol·laris, la pobresa i la incultura (inclòs l'analfabetisme funcional que afligeix a grans masses a Europa i Amèrica del Nord). Seguim. El pop de l'administració. Combinat amb la partitocracia, amenaça amb dirigir les nostres vides més enllà del necessari per al funcionament de la societat. Mentre d'altra banda tots dos, els partits i l'administració, són massa sensibles i complaents amb els grans grups de pressió. Per aquest motiu afegeixi a la llista els grups de poder que breguen només a favor dels seus interessos sense importar-los el conjunt de la societat.
Prosseguim amb la tendència a imposar els propis valors enfront d'uns altres igualment vàlids i en general més convivenciales. No els cridaré, a els qui així actuen, antidemócratas, perquè no ho són, almenys formalment, però sí poc amics, quan no enemics, del pluralisme. L'acusació és greu, doncs ha de tenir-se en compte que el pluralisme és condició necessària per a tota democràcia, i fins i tot anterior a ella. Last but not least, l'exaltació de l'emocionalitat. Si es posa fi a la supremacia de la raó, si el rumb de la societat s'orienta segons onades d'emoció col·lectives, els perills de greus col·lisions augmenten exponencialment. Podria exemplificar cada punt de la llista amb suculents casos, però deixo aquests deures per al lector.
Concloguem amb un paràgraf que, ben llegit, pot servir per a l'esperança. Si observem un mapa dels països més propers i puntuem en ell la qualitat democràtica, convindrem a donar la màxima puntuació als països del nord, de Canadà a Escandinàvia. A la saga, en latituds mitjanes i no tan avançades, amb l'excepció de la illa suïssa, Alemanya, França, Regne Unit i Estats Units. Una mica més al sud, el grup en el qual figuren Itàlia i Espanya. Tenim molt que aprendre, realitats més virtuoses que la nostra que imitar. A veure qui posa a la feina.
15-X-10, Xavier Bru de Sala, lavanguardia