el PSOE del règim del 78, garantia d’immunitat monàrquica
Nicolas Tomás
Foto: EFE
Madrid. Dissabte, 23 de gener de 2021. elnacional.cat
La imatge de Joan Carles I, feta pública durant les festes de Nadal, és una metàfora força precisa de la situació de la monarquia espanyola. En un estat de salut deplorable, probablement després de passar el coronavirus, el rei emèrit podia caminar gràcies a l'ajuda de dos escortes que el mantenen dempeus. El mateix li passa a la institució monàrquica, que travessa les seves hores més baixes des de l'abdicació del pare. El fill Felip VI no només s'enfronta als continus escàndols de corrupció, que també l'esquitxen personalment, sinó a un soroll de sabres militar i polític de les faccions més ultres que no s'atreveix a depurar. En aquest cas els escortes són uns altres. La dreta, l'extrema dreta i, també, el PSOE. Paradoxalment, un partit d'origen republicà. Sembla encertat allò que es deia que els socialistes sempre havien tingut millor relació amb La Zarzuela.
L'epicentre va ser la fugida de Joan Carles I als Emirats Àrabs Units, en ple estiu, on encara continua. No va necessitar el maleter d'un cotxe que travessés la frontera d'incògnit. Va ser una operació d'estat confeccionada de forma secreta entre els palaus de La Moncloa i La Zarzuela. De fet, va ser tan secreta que el soci petit, Unidas Podemos, se'n va assabentar gairebé pels diaris un cop el rei emèrit ja era a Abu Dhabi. Pedro Sánchez –i sobretot Carmen Calvo– és qui ho remena; Pablo Iglesias no hi té res a dir.
Cada dia que passa es coneix algun detall nou que trenca la deliberada opacitat. Ha estat una operació d'estat i ha estat finançada amb diners de l'Estat. Segons revelava eldiario.es ara fa uns dies, el personal que acompanya l'emèrit té tot pagat per les arques públiques. Corren a càrrec de Patrimoni Nacional. Són tres persones que s'organitzen per torns. La llista de despeses inclou els viatges, els sous, l'allotjament i les dietes. Almenys fins on s'ha pogut saber. Perquè la manca de transparència –que tant han proclamant des de Felip VI fins a Pedro Sánchez– ha estat una constant. Segurament queden moltes despeses de la fugida als Emirats Àrabs per destapar.
Patrimoni Nacional, que penja del Ministeri de la Presidència, està pensat per protegir i conservar els monuments i edificis singulars de l'Estat. Però s'ha convertit en un calaix de sastre on la monarquia passa les seves factures. Només alguns exemples de les despeses que ha assumit: les indemnitzacions per acomiadaments improcedents a la tripulació del iot Fortuna, el manteniment de la casa on s'allotjava l'examant Corinna Larsen quan era a Madrid i les assegurances dels Ferrari, Rolls Royce i altres cotxes que l'emèrit havia rebut com a regals. L'única reacció de La Moncloa ha estat per dir que el rei emèrit "ha de tenir protecció" i que sempre ha estat així, abans i després que Joan Carles I abdiqués i passés el testimoni al seu fill Felip VI. Com sempre la veu de l'executiu l'ha portat el PSOE.
Així, la partida dels pressupostos per a la Casa Reial ha passat a ser anecdòtica, perquè gran part de les despeses són assumides per altres Ministeris, com el de Presidència o el d'Interior, pel que fa a la seguretat. Tot i això, el govern espanyol de coalició ha augmentat la partida de la Casa Reial en els seus anhelats pressupostos de l'Estat. Ha pujat el 2021 gairebé un 6,9%, malgrat que Felip VI va retirar l'assignació econòmica a Joan Carles I pels seus continuats escàndols que veuen la llum. Són els tercers pressupostos de l'Estat consecutius que contemplen pujades per a la Casa Reial. Però Mariano Rajoy no havia arribat a tant: en els anys anteriors havien estat molt inferiors els increments: del 0,56% el 2017 i del 0,87% el 2018. La monarquia torna als nivells pressupostaris del 2011.
Els escàndols del rei emèrit han començat a esclatar a la justícia d'altres països, especialment Suïssa, fins al punt que la Fiscalia espanyola va haver d'obrir una investigació. Però tot sembla indicar que quedarà en res. Sense responsabilitats penals. Tampoc n'hi haurà de polítiques. Els socialistes han fet pinça amb el PP i Vox per a tombar fins a set vegades, a la Mesa del Congrés dels Diputats, comissions d'investigació sobre els tripijocs de Joan Carles I. Fins al sisè cop, va aferrar-se als informes dels lletrats de la cambra baixa, que hi veien problemes legals. Però en l'última ocasió els serveis jurídics van donar el seu aval, per tractar-se de fets posteriors a l'abdicació (targetes black), i el PSOE va tornar a vetar qualsevol intent de posar llums i taquígrafs a la corrupció de la monarquia espanyola.
Des del principi de la nova crisi monàrquica, Pedro Sánchez va afanyar-se a construir un tallafoc al voltant de la institució que salvés Felip VI dels escàndols judicials del seu pare. Però les reformes que planteja són mil·limètriques. Unidas Podemos reclama com a mínim una ambiciosa Llei de la Corona, que imposi la transparència que ha estat absent i delimiti de forma precisa les funcions del monarca. En canvi, el PSOE com a màxim s'obre a reformar la inviolabilitat constitucional –sense precisar en quins termes– i fer-ho buscant el "consens" amb el PP, i no amb la formació de Pablo Iglesias. Les discrepàncies entre els socis han estat importants.
El PSOE va ser un dels grans partits de la Segona República, que va defensar fins a caure derrotada per l'exèrcit colpista de Franco. Però amb la mort del dictador, amb la restauració democràtica, també va arribar la restauració monàrquica. I el PSOE va renunciar a la República fins al dia d'avui, un partit monàrquic de facto. Com verbalitzava el ministre Juan Carlos Campo, no es pot tocar la peça de la monarquia perquè "podria caure tot". Aquest tot era el règim del 78.