Tunísia segueix el -mal- camí de la Transició (Transacció) espanyola
El temps de la revolució ha passat per a un grup de joves que ahir matava el matí a còpia de cigarrets, bromes i cafès a la part alta de la medina de Tunis, a quatre passes de la Kasbah, el conjunt d’edificis clàssics, amb portes i finestres de ferradura, des d’on es dirigeix la política d’aquest país que, set anys després de la caiguda de la dictadura de Ben Ali, continua als llimbs, sense superar el passat però sense assolir el futur.
“La revolució eren només paraules –comenta Feres Sabri, estudiant d’empresarials. Ara tenim les paraules. Podem dir el que vulguem, però la llibertat d’expressió no serveix per canviar les coses. Els joves vam fer la revolució però els vells han mantingut el poder. No podem fer res. Els lladres són els mateixos tot i que ara siguin demòcrates”.
Els amics de Sabri pensen el mateix, se senten impotents. Saben que, arribat el moment de buscar una feina, un sou que els permeti emancipar-se, hauran d’utilitzar els contactes familiars i si no serveixen, hauran de pagar un suborn per aconseguir-ho. La meritocràcia serveix de poc en una Tunísia que manté intactes les xarxes clientelars que va teixir la dictadura.
El Govern, sota la pressió de l’FMI, que exigeix austeritat a canvi de crèdits, ha pujat els impostos i reduït la despesa, mesures que, tot i això, no serveixen per posar fi a la corrupció ni per donar oportunitats a la generació de Sabri, gent d’uns vint anys que somia anar-se’n al Canadà, Eivissa o Amsterdam.
“Somio a fumar marihuana en un cafè holandès, a ballar en una disco eivissenca, en els 25.000 euros que em permetin estudiar al Canadà”, reconeix Mohamed Bouseta, mentre encén un cigarret amb la burilla de l’altre i provoca les burles dels seus companys en aquest carreró on la vida passa tan a poc a poc que sembla que no vagi enlloc.
Durant els últims set anys, a Tunis, però també en altres ciutats com Bizerta, Sfax, Sousa, Kaserin, Gafsa i Sidi Bouzid, bressol de les primaveres àrabs, he parlat a molts joves com ells, les mateixes ambicions i les mateixes frustracions, problemes vitals que els nou governs democràtics no han pogut resoldre.
Els islamistes van guanyar les primeres eleccions després de la marxa del dictador però es van oblidar de governar. Van guanyar després de repartir molts diners entre els més pobres, diners rebuts de les monarquies del Golf, una beneficència molt àrab que no va servir per crear progrés. Després es van oblidar de governar, obsessionats com estaven d’aprovar una Constitució basada en la xaria. Així van perdre el control del país. L’espiral de violència dels islamistes més radicals va segar la vida de dos diputats d’esquerres, cosits a trets per assassins que el Govern no va perseguir. Això va passar el 2013 i la democràcia tunisiana hauria acabat com l’egípcia, és a dir, amb un cop d’ Estat, si aquí hi hagués hagut una casta militar igual de poderosa. Però la dictadura de Ben Ali no era militar sinó policial. Els activistes d’esquerres encara criden “policia assassina” quan surten al carrer, però respecten un exèrcit que no s’ha ficat mai en política.
Els islamistes d’Ennahda, veient com queien esclafats els Germans Musulmans a Egipte, van renunciar als seus principis polítics i van acceptar un govern tecnòcrata. Això va ser el 2014. Després, la dreta de Nidaa Tunis, un partit creat per les cares més presentables de l’antic règim, va guanyar les eleccions. Tunísia va recuperar l’equilibri però no el pols.
Els atemptats gihadistes del 2015 van enfonsar la vital indústria del turisme, i els turistes encara no han tornat malgrat que ara hi ha un policia a gairebé cada cantonada. Ennahda manté un perfil baix. Dona suport al Govern laic i conservador, esperant que les urnes el tornin al poder, i tolera que Nidaa Tunis esborri el pitjor de la dictadura, les tortures i assassinats de l’oposició. Hi va haver molts islamistes entre ells, víctimes que encara hauran d’esperar que la justícia repari el que van patir. Raixid Gannuixi, líder d’Ennahda, està a favor de la moderació i el pacte. Pot ser president el 2019. No vol posar més por ni parlar de més revolucions.
Ningú no vol. Rabie no vol. Treballa de cambrer a Montplasir, el barri modern d’oficines i apartaments de l’est de Tunis, en un restaurant amb pantalles gegants per veure el futbol europeu, on els homes fumen, beuen i mengen pasta italiana lluny de les seves dones. “La revolució és cosa de criatures i la democràcia de debò no funcionarà mai amb els àrabs. El que necessitem és un dictador, un autòcrata que es faci respectar, que faci una mica de por i que no s’oblidi dels pobres. El que ens fa falta és un Fidel Castro”.
El passat de Cuba és el futur de Tunísia per a aquest home d’edat mitjana i classe mitjana, cansat, com els joves de la medina, de les paraules grandiloqüents, els himnes a la llibertat que van sonar fa set anys. La seva ja no és una resistència heroica davant les forces policials de Ben Ali sinó una resistència de maratonià pragmàtic, lluny de forma, condemnat a un ritme lent que li permeti respirar i arribar a la meta com sigui.
Saif Grolli acaba de fer els 21, és a la colla de Bouseta i Sabri. El restaurant italià de Rabie li queda tan lluny com l’horitzó d’aconseguir una ocupació i fundar una família. Li sobren motius per anar avui a l’avinguda Bourguiba, al centre de Tunis, i unir-se a la manifestació que han convocat les forces d’esquerres per marcar el setè aniversari de la revolució amb una denúncia de les polítiques neoliberals del Govern. Però no hi pensa anar. “Per què? A mi el que m’hagués agradat és anar al futbol, però han suspès el partit”.
Grolli es refereix a un amistós contra Palestina que estava previst que es jugués avui a Tunis, però que el Ministeri de l’Interior ha suspès per raons de seguretat. “L’han suspès –puntualitza– perquè a les xarxes socials hi ha hagut un allau de missatges solidaris amb Palestina”.
Al futbol aquí no es pot anar així com així. L’accés als estadis està restringit a un reduït grup d’aficionats que poden acreditar la seva bona conducta. Per al partit amistós d’avui es vendrien un miler d’entrades, però ni així les autoritats no han volgut córrer el risc que un enrenou mantingui viva la metxa de la protesta
social.
14/01/2018 - lavanguardia