"Els mediocres", Joana Bonet

En aquesta crisi, cada setmana rebo una notícia procedent del meu entorn que constata l’ascens d’algú me­diocre, així com la influència tòxica que exerceix en les vides d’altres. Penso en la paraula mediocre . Potser és injusta. En realitat es tracta d’homes i dones revestits d’un tipus particular de talent que consisteix a no fer res o fer molt poc, i aparentar el contrari. Solen ser una espasa fent passadissos, i no, no tenen la sensació punyent d’apartar-se de la seva comesa mentre enreden, formen aliances, conspiren i llancen escopinades de rancúnia.

Els irriten les bones idees si no les proposen ells –perquè, encara que no les tinguin, les roben i les copien–, ja que, com va advertir Stendhal, “no hi ha res que odiïn més que la superioritat de talent: aquesta és, en els nostres dies, la veritable font de l’odi”. I malgrat la seva mesqui­nesa es van creant una minireputació gràcies a les seves maneres altives i sovint iracundes, sempre mancats de modèstia i empatia, excepte quan, en un rapte de calculada magnificència, decideixen perdonar la vida als seus pobres lacais o convidar a una ronda aduladora.

Però també hi ha els mediocres silen­ciosos, aquells que solen passejar un perfil baix a fi de no ser descoberts, o que han après del coach de torn que allò veritablement important no és el coneixement, ni la preparació o l’experiència, sinó que s’aferren a una paraula relliscosa, actitud , que ­camufla el seu oportunisme ver­gonyós. I si és cert que tot exercici del poder, des de la política fins a l’empresa o la universitat, implica un cert grau de cinisme que trepitja l’ètica ­entre iguals, en el seu cas, l’única veritat ­inamovible és que per ser popular cal ser amoltonat.

Per què les persones més cultes, ­ge­neroses i sensibles no solen ocupar llocs de poder? Em diran que la seva pròpia intel·ligència, una qualitat sovint menys­preada per la gossada competitiva, juga en contra seu. Massa bons, moderats i poc ­ambi­ciosos, argumentaran d’altres.

Es­crivia l’incontestable Paul Johnson que les bones accions són més fàcils de ­descriure que de fer. “ Malcolm Muggeridge li va comentar una vegada a Graham Greene: “Jo soc un pecador que prova de ser un sant, i vostè és un sant que prova de ser ­pecador”.

Però què hi ha de la insípida majoria que, com jo, no vol ni la notorietat ni una ­aurèola?”. I, a la seva pregunta, n’afegiria una altra: a què podem aspirar tots aquells que assistim amb cara d’estaquirots a la desfilada de mediocres que vampiritzen l’aire que respirem?