"Vers l’abolició de les Seleccions Nacionals (estatals) esportives", Rafa Villaró
En el món globalitzant del segle XXI mantenim models de (pseudo)competició (no només) esportiva encara del XIX. La creixent intercomunicació i facilitat de desplaçament afavoreixen que ens trobem, en el camp de l’esport d’alta competició, amb, per exemple, un planter d’atletes de la Vall del Rift competint en representació d’Estats escandinaus o Emirats àrabs. O que, en els esports d’equip, sigui cada vegada més extranya la presència de jugadors locals (nadius?, aborígens?...); tal com es queixava Le Pen de la Selecció Francesa guanyadora de l’Eurocopa-2000.
I no és que hagi triomfat el ius solis davant el ius sanguinis; la ciutadania davant la nacionalitat. És que l’alta competició, esportiva, és cara, i els esportistes, si volen arrivar a excel.lir, necessiten (també) d’uns recursos materials que no (es) troben arreu.
I en aquestes, la utlització de l’esport per part dels Estats, del nacionalisme, produeix l’esblaïdor fenòmen de la inversió representativa: els (re)presentats esdevenen representants. No de sí mateixos, del seu esforç, perícia i disciplina, sinó d’un Estat que opera en nom d’una nació, la majoria d’elles inventada fa menys de mig segle. I rarament organitzades sobre els principis del Bon Govern de la Llei, les llibertats i la democràcia.
La consideració de Representació Nacional (estatal) de la pràctica (individual o col.lectiva) esportiva és un absurd viscut com a evidència. I, sobretot, un atemptat a l’esperit esportiu.
Perquè he de pagar de la meva butxaca (del Diner Públic de l’Estat on visc) la Selecció Nacional esportiva corresponent quan, potser, admiri (i prefereixi els seus èxits) la d’un altre Estat?
Perquè els mitjans de comunicació, públics o privats però sempre nacional(iste)s, han de parlar d’’els nostres’ (sempre plantejant la bondad de la victòria d’aquests ‘nostres’, no pas la dels ‘millors’)?
Perquè m’ha de representar a mi (en tant –no qüestionat- nacional d’un Estat) un senyor que, bon o millor esportista, potser és un perfecte cretí?
… (pots afegir preguntes retòriques d’aquestes a https://www.facebook.com/pg/BarcelonaRadical/posts/?ref=page_internal)
Per tot plegat, quedin plantejades, pel cas dels JJOO, les següents (i incompletes) propostes:
1.- esports de competició individual:
- l’esportista es representa a sí mateix en competència oberta i lleial amb d’altres esportistes de la seva especialitat
- en el cas dels esportistes ciutadans d’Estats que vagin renunciant a les Seleccions Nacionals, i mentre no ho facin tots aquests, l’esportista és (re)presentat amb/pel símbol olímpic.
2.- esports de competició per equips:
- els equips representen ciutats, llocs de residència. Aquests equips, però, no estan lligats a les ciutats; i un organisme global independent de cada especialitat regula mesures destinades a la competitivitat, i competencia, dels equips, seguint els principis genèrics, per exemple, del model de l’NBA nordamericana.
En tot cas, l’(a sel)elecció és sempre des de l’opció personal, mai territorial.
Desapareixen les desfilades nacional(istes), per Estats, d’inauguració dels Jocs. Substituïdes, si calen, per la dels esportistes agrupats, en esportiva germanor, per especialitats. (Anem a veure esports que ens agraden, o la derrota dels ‘demés’ a mans dels ‘nostres’?)
… (pots plantejar propostes en aquesta línia a https://www.facebook.com/pg/BarcelonaRadical/posts/?ref=page_internal)
3-VIII-2008, Barcelona Radical