Espanya cañí 319: és inherent a la política espanyola ésser un règim militar?

> dossier Espanya cañí <

El primer presentador del Telediario de TVE va ser el tinent d’artilleria Jesús Álvarez, que presentava les notícies enfundat en el seu uniforme militar. “El parte!”, m’anunciava sense ironia el meu avi Manuel, que havia fet la guerra a Granada. Abuelito , avui diries el mateix si veiessis a TVE, cada matí, el parte de la guerra (així dita) contra el virus.

Jo vaig néixer sota una dictadura militar i vaig aprendre a desconfiar dels uniformes, de les botonadures daurades, de les insígnies, medalles, emblemes i xapetes. Per açò em sobresalto cada matí quan poso la tele. Ja ho sé, ja ho sé: el cap de l’Estat Major de la Defensa (Uniforme U), el director general de la Guàrdia Civil (Uniforme Dos) i el cap de la Policia Nacional (Uniforme Tres) serveixen la meva democràcia, però... per què sobre eixa tarima no em transmeten confiança? Ah, deu ser pel que sigui (i deu ser injust)..., però és.

Els Alts Caps Uniformats de daurades botonadures ho saben, i els dol, i aprofiten aquesta macrocrisi per reivindicar-se, redimir-se, fer-se valer: guanyar-se’m.

I el tret – pam– els surt per la culata. La juxtaposició d’Uniforme U, Uniforme Dos i Uniforme Tres (no deuen estar competint, oi?) m’in­quieta més que no pas em tranquil·litza. Tal cúmul de medalles es resten entre si, i més si amb elles m’arenguen (a mi em dius “soldat” i sento grallar “del amor” Marta Sánchez), i encara pitjor si em reciten plecs d’heroiques (!) detencions de temibles (!) passejants: mèrits grotescos (i ofensius) davant els milers de silents sanitaris que es juguen la pell a la vora dels nostres malalts!

Alts Caps Uniformats: el que desitjo com a nen nascut sota militars és que el meu exèrcit treballi esforçadament, calladament i sacrificadament pel bé comú, sense faristol, sense presumir, sense una sola medalla. El millor exèrcit és el que no es veu. I el virus en això els guanyarà sempre.

El desplegament de metàfores bèl·liques amb què els portaveus oficials expliquen la crisi del coronavirus no té final. Després de gairebé cinc setmanes des que es va decretar l’estat d’alarma, el camp semàntic de la guerra continua sent el preferit per narrar l’emergència sanitària. Al llenguatge militar, per exemple en l’última compareixença del president del Govern central de diumenge, en què es va esplaiar parlant de guerra, victòria, batalla, front, armes, enemic, combat i, per descomptat, postguerra, s’hi uneix el poder de la imatge, amb la presència diària de policies i militars, uniformats i condecorats, a la televisió.

I la qüestió que es planteja és si aquesta estratègia de comunicació de l’Executiu és adequada i eficient.

“Un dels perfils que té més credibilitat és el del portaveu netament tècnic. Es basa en el poder de l’expert. Són les bates blanques, que en el camp de la seguretat i l’ordre es trasllada a policies i militars uniformats –explica la politòloga Verónica Fumanal–. I aquests acostumen a anar acompanyats d’un responsable polític, que és qui té el poder per tirar endavant les propostes”.

Aquest model de comunicació politicotècnic es va fer servir amb èxit en aquesta crisi, apunta Fumanal, el 15 de març, durant la roda de premsa després del decret de l’estat d’alarma. Van comparèixer els ministres d’Interior, Sanitat, Defensa i Transport i després cinc comandaments dels seus ministeris, que van prendre el relleu informatiu els dies següents: els DAO (director adjunt operatiu) de la Policia i de la Guàrdia Civil, el director del centre d’emergències, Fernando Simón, el Jemad i la secretària de Transports.

“La imatge em va semblar molt potent, evidenciava el poder de l’ Estat i les institucions en un estat d’alarma. I tenia un element clau en comunicació: la novetat. La primera vegada que veiem uniformats en una roda de premsa crida l’atenció, genera expectatives, però després ens hi acostumem –afegeix aquesta experta–. L’estratègia de comunicació del Govern [central] està agafant unes inèrcies que ara són molt difícils d’aturar, però això no significa que siguin rendibles”.

La presència diària de policies i militars a les rodes de premsa pot transmetre seguretat, però no tota la ciutadania ho veu de bon grat. I a molta gent li ha disgustat el vocabulari militar utilitzat pel Jemad en algunes compareixences, com ara “sense novetat al front”, “tots som soldats o “a la guerra cada dia és ­dilluns”.

“Aquesta mena de llenguatge sembla molt estrany i més amb aquest Govern, però és que els militars parlen així, és el seu argot, per a ells és el més normal”, apunta la consultora en comunicació política Diana Rubio, que assenyala que, “tot i que l’objectiu de la seva presència a les rodes de premsa és demostrar la bona tasca que està fent l’exèrcit, no cal que compareguin cada dia per informar del que van desinfectant, sense ànim de simplificar”.

Com a experta en protocol, Rubio explica que la indumentària de militars i policies en aquestes compareixences està regulada: “Dona formalitat a les seves intervencions i han de dur l’uniforme d’alta rellevància i les condecoracions corresponents, que demostren el rang de qui està parlant”.

Les dues expertes assenyalen com a errors generals de comunicació en aquesta crisi l’excés de portaveus i de presència a la televisió, a més de la falta d’experiència comunicativa d’alguns. “Els falta empatia, humanitat. I, a més, s’haurien de dosificar. Les dades que es faciliten cada dia es podrien despatxar amb un comunicat. No hi ha país, amb una comunicació política seriosa, on es facin tantes compareixences i amb tants portaveus diferents. Augmentes la possibilitat de ficar la pota, i després sempre n’hi ha uns matisant els altres”, subratlla Fumanal. “No estan donant informació rellevant. Estàvem acostumats que una compareixença del Govern era per a una cosa important, però ara han diluït aquest potencial que tenien. Haurien de passar a una segona fase en el model d’informar sobre el virus”, apunta Rubio.

Caldrà veure com evoluciona la comunicació sobre la Covid-19 i si es manté el llenguatge bèl·lic per continuar demanant sacrificis als espanyols. De temps n’hi haurà. S’acosta una altra pròrroga del confinament.