els tests, necessaris (però insuficients) per a començar (...) a contrarrestar el covid-19

Per què Itàlia i Espanya?

• Demografia, sociabilitat, falta de tests i reacció tardana expliquen que tots dos països sumin un 44% de les morts mundials

Amb 15.300 i 11.700 morts, Itàlia i Espanya fa dies que van deixar enrere la regió xinesa de Wuhan, origen de la pandèmia, i encapçalen el trist rànquing de víctimes per coronavirus al món. Tots dos països sumen un 44% dels morts globals, mentre representen només un 1,4% de la població mundial.

Per què la Covid-19 s’ha acarnissat en aquest racó de la Mediterrània? Mala sort? Mala gestió? Hi ha factors que expliquen una vulnerabilitat més gran que altres zones? O, simplement, Itàlia i Espanya han enfilat primer un camí que d’altres seguiran més tard?

Els interrogants són a sobre de la taula dels experts, que adverteixen que és aviat per a conclusions, ja que són davant d’un virus encara molt desconegut. “No estem segurs de per què, ni tan sols de si Itàlia i Espanya han estat colpejades més durament que la resta de països europeus”, diu Leon Danon, epidemiòleg de la Universitat d’ Exeter i membre de l’equip que assessora el Govern britànic.

Algunes hipòtesis, tot i això, prenen força. Si hi ha un element a què apunten les dades de manera constant, és que l’edat és un factor clau: la Covid-19 colpeja molt més letalment la gent gran. La piràmide demogràfica d’ Itàlia i Espanya, amb una població envellida, indica que són més vulnerables davant el virus. “La famosa dieta mediterrània i la longevitat estan jugant en contra vostra”, resumeix Danon.

La demografia n’explica una part, però no tot. L’edat mitjana a Itàlia (45,9) i Espanya (44,9) està per sobre de la xinesa (38,4) o la britànica (40,5), però no tant de la sud-coreana (43,7) o l’alemanya (45,9).

L’estructura social mediterrània, els costums i maneres de relacionar-se han contribuït, afirma Àlex Arenas, catedràtic de Ciències de la Computació i Matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili. “Som una societat molt familiar, en què els avis s’ocupen dels nens quan surten de l’escola. I som d’abraçar i fer petons, de quedar amb els amics per prendre alguna cosa. És diferent al nord d’Europa, no diguem als països asiàtics, on el contacte físic entre persones és mínim i tots porten màscara”. Arenas censura el missatge martellejat durant setmanes des de les autoritats desaconsellant l’ús de màscares, que ell utilitza des del gener: “Cal ser negligent o ignorant per dir que no serveixen. El que passa és que no n’hi ha suficients perquè no es va fer provisió. Esclar que serveixen. No tant per protegir-te a tu sinó als altres si ets tu l’infectat i no ho saps”.

Els italians Paolo Surico i Andrea Galeotti, professors d’ Economia de la London Business School, assenyalen un estudi del 2008 que analitza el contacte entre grups d’edat a vuit països europeus per determinar l’impacte en la propagació de malalties infeccioses. Espanya no hi surt, però Itàlia sí, i és raonable pensar que les dades serien semblants: els ancians italians tenen molt més contacte diari amb nens i joves que els alemanys.

És un element que tots els epidemiòlegs del món estan mirant per elaborar els seus models matemàtics de predicció, diu Benjamin Maier, investigador de l’ Institut Robert Koch, organisme encarregat del control i prevenció de malalties a Alemanya. “Sospito que a Itàlia el brot va avançar sense ser detectat durant un llarg temps. Quan se’n van adonar, molta gent gran ja s’havia infectat, possiblement a causa d’una barreja més gran entre grups d’edat –raona Maier–. A Alemanya vam tenir els senyals d’alarma d’ Itàlia i, a més, la meva hipòtesi és que la gent que va portar el virus de viatges d’esquí va socialitzar amb persones de la seva edat i no amb gent gran. Per això el nombre d’infeccions d’ancians va ser baix al principi, el que explicaria la baixa taxa de mortalitat ara per ara”.

El contacte entre joves i més grans és rellevant en vista de les dades que suggereixen que els primers podrien ser grans portadors del virus sense saber-ho, en ser més asimptomàtics. Surico i Galeotti comparen estadístiques a Itàlia o Corea del Sud. Un 29,9% dels infectats coreans té entre 20 i 29 anys; a Itàlia són un 3,7%. Allà, en canvi, un 41,3% tenen més de 70 anys, davant d’un 8,7% coreà. Com, si és el mateix virus? La diferència és que Itàlia només fa tests als casos més greus; Corea en fa de manera massiva i no només als malalts.

Tots els experts consultats coincideixen que els tests són el factor clau que explica la propagació o contenció de l’epidèmia. Alemanya, que va començar al gener i ara fa 500.000 proves per setmana, “té una imatge més clara de la part de l’iceberg que està amagada sota l’aigua que altres països”, diu Maier.

Arenas utilitza una altra metàfora: la del bosc que crema. A Alemanya i Corea els tests van permetre una detecció precoç dels focus de l’incendi. A Itàlia i Espanya, en canvi, els focs van cremar descontroladament fins que no hi va haver més remei que imposar mesures de confinament, tallafocs per trencar les cadenes de transmissió del virus.

“Gràcies a aquests tallafocs a poc a poc aconseguim contenir l’incendi. Però encara crema –adverteix Arenas–. Toca entrar al bosc i mirar arbre per arbre, veure quins ja estan cremats i no suposen cap perill, i quins continuen en flames i amenacen arbres sans”. Fer tests de la manera més massiva possible serà l’única forma d’aixecar les restriccions gradualment, opina. Mentre no arribin els tests, considera imperatiu imposar l’ús de profilaxi física, màscara i guants per al dia a dia laboral quan es relaxi el confinament.

També Surico i Galeotti veuen en els tests l’única sortida. “A l’opinió pública no se li està dient prou clar que l’aïllament no és una solució, sinó només un ajornament del problema. Ens permet guanyar temps, però cal aprofitar-ho”, diuen els economistes. Aposten per fer tests “de forma intel·ligent, amb mostres estadísticament representatives”.

Alguns amb més duresa i d’altres menys, però tots estan d’acord en una cosa: Espanya va trigar a reaccionar. “Recordo mirar les xifres espanyoles a començaments de març i pensar: per què no estan fent res?”, diu Maier. “El fet que no es prengués cap acció va contribuir sens dubte al ràpid creixement i una vegada la infecció és a tot arreu l’única manera és tancar-ho tot”, reflexiona Danon.

“Teníem dues setmanes d’avantatge respecte a Itàlia però no les hem sabut aprofitar”, lamenta Arenas, que assenyala que a l’Àsia no es va esperar tant per imposar mesures agressives d’aïllament social i control de la mobilitat. N’hi va haver prou amb 30 morts a la Xina, mentre que Itàlia va esperar als 463 i Espanya, als 200. Alemanya va imposar un primer tancament parcial amb 28 morts.

Tot i això, els científics creuen que Itàlia i Espanya seran aviat assolides. “El que veurem als EUA serà catastròfic”, augura Arenas.