*Lliures davant la por*, José María Lassalle

Europa i la democràcia liberal estan patint durament l’impacte d’un virus que estava anunciat, però que ha resultat inesperat pel que fa als devastadors efectes socials i econòmics. Estem contra les cordes, sí, però no estem vençuts. Patim el desenvolupament exponencial d’una malaltia que s’ha covat massivament abans d’adoptar mesures molt restrictives perquè som societats lliures que no estan acostumades, afortunadament, a la disciplina i les pràctiques de confinament. I perquè, a més, gaudim d’una institucionalitat complexa i descentralitzada, gradual i conflictiva que decideix sense precipitació quins interessos generals cal prioritzar en situacions d’excepcionalitat. Això dona lloc al fet que la nostra presa de decisions no pugui ser immediatament resolutiva, atès que cal ponderar i avaluar l’abast de qualsevol mesura d’intervenció so­cial. Sobretot quan, al servei de la seguretat, s’adopten regulacions extraordinàries que sacrifiquen la llibertat de tothom.

És veritat que hem vist en temps real com el tsunami de la pandèmia avançava cap a nosaltres durant setmanes i ens ha faltat capacitat de resposta adequada a tots els nivells. Hi han contribuït diversos factors. El principal ha estat la falta de transparència de la Xina, que va segrestar informació i va minimitzar durant setmanes els efectes de l’expansió del virus. De fet, a mesura que es contrasten les nostres xifres amb les xineses, es posa de manifest que l’ocultació i la repressió massives han estat els vectors bàsics de la seva gestió durant aquests mesos. A aquesta dada cal afegir-hi la incapacitat europea per oferir un lideratge que sumés esforços i els coordinés dins d’una estratègia conjunta. Una circumstància que ha contribuït a imposar una temptació estatalista que ha portat les democràcies europees a fiar-se de la seva pròpia capacitat per gestionar des de la seva sobirania sanitària una pandèmia que exigia models de governança molt més col·laborativa i federal. Això cal relacionar-ho amb un excés d’autoconfiança en pensar que estàvem prou protegits darrere d’un dels millors blindatges sanitaris del món i sota dispositius institucionals de gestió de crisis eficients i avançats, tal com s’ha demostrat altres vegades en ­­si­tuacions de risc alimentari o de crisi ­mediambiental.

Les previsions han estat desbordades a tot Europa. La Covid-19 està sent un enemic insuperable per al nostre continent perquè el virus es va sembrar quan estàvem instal·lats en una normalitat que n’amagava la propagació silenciosa. Es va infiltrar en les nostres vides amagat darrere dels hàbits de convivència de societats acostumades a una estructura quotidiana de llibertat que descansa sobre la responsabilitat de cadascú. Una llibertat que és difícil de desarrelar i que costa de limitar i disciplinar. Entre altres coses perquè la nostra història és, en part, i en especial al món mediterrani, un esforç de genera­cions per alliberar-nos d’institucions de poder basades en la culpa i la disciplina moral. Una conquesta que ens fa rebutjar per principi mecanismes d’estabulació i que ens porta a defensar formes de socialització cooperativa a partir de la nostra llibertat, sense dirigismes ni autoritats centralitzades. Fins i tot hem promogut revolucions polítiques per aconseguir-ho i gràcies a elles gaudim a Europa d’una civilització de drets i una institucionalitat legal al servei d’una convivència cívica basada en la majoria d’edat de tothom.

El neofeixisme es prepara per a l’horitzó de la postpandèmia

perico pastor perico pastor (Perico Pastor)

Malauradament paguem ara amb la nostra salut el preu de no estar acostumats a viure dins d’una caserna o un convent de clausura. Una cosa que no hem d’oblidar si no volem soscavar les bases morals sobre les quals s’assenta la nostra arquitectura democràtica. Sobretot ara, quan són moltes les veus que proven de culpar la democràcia liberal i els seus administradors, tant al nostre país com en el conjunt d’Europa, de falta de previsió, de negligència i, fins i tot, d’incapacitat sistèmica a l’hora d’afrontar la pandèmia. Veus que no amaguen la propensió autoritària i extremista quan culpen la llibertat i la institucionalitat democràtica de ser les causants de l’amplificació dels efectes nocius de la pandèmia. Una estratègia que l’autoritarisme comença a desplegar agitant la por i el malestar acumulats per dies de confinament i patiment col·lectius, i transformant-los en odi i ira organitzada que espera cobrar-se políticament quan expiri l’estat d’alarma.

El neofeixisme es prepara per a l’horitzó de la postpandèmia. Una batalla electoral que enredarà les emocions atemorides d’unes classes mitjanes instal·lades en el populisme. Es forja a les xarxes un relat antisistema que emfatitza la necessitat de fronteres, de més seguretat i d’unitat indestructible de la comunitat a través d’un Estat més fort. L’objectiu és restablir la lògica emmurallada de l’edat mitjana, qüestionar la globalització i defensar lideratges carismàtics que busquin culpables a Europa i enemics entre els defensors de la institucionalitat liberal de la democràcia. Una apologia de la dictadura per a temps d’excepció normalitzada ­com els que s’acosten. Una apologia de l’ordre i la seguretat que caldrà combatre fent una pedagogia que convenci la societat que els riscos globals es resolen amb més governança global i més llibertat.

Europa i les democrà­cies liberals han de donar exemple de fidelitat a si mateixes. Vencerem la Covid-19 i aprendrem dels nostres errors. Ho farem més tard i assumint uns costos humans, socials i econòmics extraordinaris que ens obligaran a repensar críticament els nostres protocols de gestió de crisi i a reforçar els nostres blindatges sanita- ris i científics, així com les reassegurances socials que reforcin la solidaritat entre tots. Però ho farem millor que les dicta­dures en termes morals perquè ho afrontarem des de la responsabilitat indivi­du- al, la cooperació social i la solidaritat, i no des de la disciplina, la mentida, l’ordre i l’autoritarisme.

Els riscos globals es resolen amb més governança global i més llibertat

I encara que la temptació totalitària ens acompanyarà, estic convençut que la derrotarem perquè haurem vençut la pandèmia sense deixar de ser el que som. Una societat adulta que vol viure amb les dificultats, les tensions i els errors propis d’una estructura bàsica de llibertat des de la qual sortiran, també, solucions, encerts i millores que, a partir del talent, la cooperació i la solidaritat ens faran vèncer aquesta pandèmia i els reptes que ens anirà plantejant la globalització. Guanyarem aquesta batalla sense assumir els costos totalitaris d’un règim de mentida, vigilància i repressió que tracta com a esclaus els seus habitants. La Xina no és l’exemple que cal seguir. Per això, els aplaudiments són de tothom i per a tothom. Per això aplaudim i no estem en silenci.

, 28/03/2020 - lavanguardia