“El mòbil ja ens ha dividit en amos i esclaus digitals”, Peter Vorderer

El mòbil ajudava a viure millor i ara és millor viure sense?

Però , qui pot fer-ho? El món ja s’ha dividit entre amos i esclaus digitals. I no en podem escapar.

Qui són els amos i qui els esclaus?

Els esclaus són els que han de vendre la seva atenció i el seu temps per obtenir el simulacre digital de companyia virtual a les xarxes; i informació, sexe i entreteniment a les pantalles.

Són els nous rics i els nous pobres?

Els pobres passen molta més part de la seva vida davant tota mena de pantalles, perquè són més barates, còmodes i donen gratificació més immediata que la que poden obtenir en la vida real.

Això també és pobresa d’esperit.

És que els esclaus digitals el millor que tenen per oferir és la seva atenció i el seu temps. I fan servir la seva vida per proveir de dades els amos del núvol, els multimilionaris de l’era digital que sí que s’enriqueixen en diners.

On ens porta la nova divisió social?

Està transformant els models de negoci i indústria d’una manera espasmòdica i incessant.

Com?

Tot: la comunicació, la banca, el lleure i els seus continguts, la política... Tot es desmonetitza i desmaterialitza. El canvi és radical. Ja vivim en un altre món, que no és en aquest. És al núvol i té noves regles i amos.

Vostè és alemany: i a l’automòbil?

Hi ha cotxes barats digitals per a tothom i en ­tota mena d’ús compartit; però avui necessitem fabricar automòbils icònics, que diferenciïn l’amo. Perquè la massificació digital converteix en un luxe indispensable sentir-se únic.

I com transforma el poder?

El flux de dades ajuda a controlar les opcions –també polítiques– de milions d’usuaris del mòbil. De manera democràtica, esclar.

Com?

Ara als EUA cada usuari rep la propaganda ­política dissenyada per convence’l que votiel partit que la paga segons els interessos queha revelat quan navega.

Des dels gustos sexuals a la seva religió?

Va cedint al poder un retrat perfecte d’ell mateix quan clica a la xarxa; i els poderosos ho fan servir per portar-lo a les urnes o perquè no vagi a votar, que és encara més fàcil d’aconseguir.

I, a més, així s’han fet rics...

L’esclau digital ven la seva intimitat, les seves dades, el control del seu destí quan revela la seva intimitat, i aquestes dades sí que generen diners i poder per a qui les gestiona en quantitats massives i se’n beneficia.

Google, Facebook, Twitter...?

Internet va començar com a invent de l’exèrcit dels EUA, és a dir, de l’ Estat. I aquest poder de les corporacions del clic torna a l’ Estat.

Com?

Els FAAAN (Facebook, Amazon, Apple, Al­pha­bet, abans Google i Netflix) són el primer poder empresarial del món gràcies a aquest comerç de dades; però el seu primer i últim client són els estats. Pel que fa a la Xina, aquestes multinacionals són l’ Estat des que neixen.

A canvi de què cedeix l’esclau digital el temps, l’atenció i la intimitat?

A canvi de gratificació instantània pel clic. Són emocions poderoses, com la de pertànyer a una comunitat. En la nostra evolució, qui es queda sol és devorat.

No val més parlar amb un amic que tuitejar amb 100.000 contactes?

L’evolució fa que ens gratifiqui qualsevol sensació de ser reconegut i les xarxes ens la proporcionen. I en general la navegació és divertida i aporta satisfaccions immediates.

És que ara ja no és divertida, sinó indispensable: qui pot viure sense navegar?

Aquest és el llindar que estem travessant, però ­cada classe social de manera diferent: els rics naveguen cada vegada menys i viuen més; i els pobres, al revés. Com més ric i poderós ets, més opcions tens de viure la vida real i menys d’haver de substituir-la per la digital.

Viure en virtual és de pobres?

És com el consum de menjar porqueria o d’entreteniment d’ínfima qualitat.

I no hi ha jerarquització per l’edat?

Els baby boomers ens relacionem amb la vida digital d’una manera diferent, perquè ja vam ser joves diferents dels d’avui.

Com érem i com són avui als vint anys?

Nosaltres sabíem que hi havia una possibilitat de progressar com a persones i com a societat amb esforç i persistència. Ens marcàvem objectius i esperàvem complir-los un dia.

Potser avui no en tenen?

Els joves aspiren a no perdre el que tenen. I ­viuen més pendents de la gratificació instantània i els objectius pròxims que del futur. La digitalització els fa així i ells fan que progressi.

És el Wonderland d’ Alícia, on has de córrer per poder continuar al mateix lloc?

Aquest és el paradigma de la societat digital i els joves l’han interioritzat; per això s’esforcen no ja per progressar, sinó per no perdre el que tenen. Miri els seus sous encongits; però, ­sobretot, calculi els que poden esperar quan ­siguin més grans.

Per què llegeixen menys el diari?

Perquè volen ser únics. La digitalització els converteix en massa i necessiten diferenciar-se. No volen llegir el que llegeix tothom. Ne­cessiten sentir-se originals.