"Europa, Entente Cordiale?", Plàcid Garcia-Planas
... La vetllada es va celebrar el desembre del 1912, l’any en què es va enfonsar el Titanic , el mateix any en què l’alcalde i la colònia anglesa van decidir aixecar a Vernet un monument a l’ Entente Cordiale. Segellada vuit anys abans, va ser l’entente que va posar fi a mil anys de guerres intermitents entre França i Anglaterra. I el resultat és del tot poètic: aquest poble perdut al mapa té l’únic monument del món –es va inaugurar el 1920– dedicat a l’acord que definiria el mapa del món mateix.
Contemplat aquest hivern, quan falten pocs dies –el proper divendres– per a què es consumeixi el Brexit, el monument té tota la simplicitat, bellesa i tristesa de la partitura per a violoncel i piano: dues dones esculpides en pedra, França i Anglaterra, assegudes una al costat de l’altra. Miren endavant sense mirar-se entre elles. Gairebé es toquen. Gairebé: no arriben ni a fregar els seus dits de pedra. Com un matrimoni de pura conveniència.
Sis anys abans de l’ Entente Cordiale, un xoc de trens gairebé va provocar una guerra entre París i Londres. Els francesos construïen un ferrocarril que creuava l’ Àfrica d’oest a est i els anglesos en construïen un altre de nord a sud. Les dues línies van topar al sud del Sudan. Però no hi va haver guerra, ni llavors ni després: es van adonar que ja s’havien repartit el món i que la locomotora que venia en direcció contrària, i a una velocitat d’espant, era Alemanya. Una imprécation imperial.
En la primera envestida, entre 1914 i 1918, va vèncer l’ Entente Cordiale. A l’inici de la segona envestida, el 1940, l’ e ntente va passar de matrimoni de conveniència a matrimoni d’emergència: el dia en què els alemanys van entrar a París, alts funcionaris anglesos i francesos –entre ells, Jean Monnet– van començar a redactar les bases per fusionar els dos imperis en una sola nació. Un sol país amb un sol Parlament no per a aquella guerra. Per sempre. La U nió Franco-Britànica.
Dos dies després, amb Churchill i l’elit política anglesa anant cap a la costa per segellar la fusió, el Govern francès en retirada la rebutjava. “Millor ser una província nazi. Almenys sabem el que significa”, va dir un ministre de França.
Hauria estat una cosa sensacional, no la Unió Europea d’avui: un politburó d’ Estats, un coitus interruptus. “No seran dues nacions”, subratllava la carta fundacional: només una. Les dues figures de Vernet fonent les seves mans de pedra.
El mateix De Gaulle que en aquelles hores decisives va apostar per la fusió sense límit s’oposaria dues dècades després, i amb força, a l’entrada del Regne Unit al Mercat Comú, precursora de la UE. Les mans que França començava a fregar eren ja alemanyes ...
Plàcid Garcia-Planas, 25-I-20, lavanguardia
