el jacobinisme lingüícida francès, referent del projecte España
La construcció nacional francesa es basa, des de fa segles, en l’hegemonia total d’un idioma. Les llengües regionals minoritàries que han aconseguit sobreviure al francès tenen un futur difícil. Durant massa temps se les va denominar, gairebé despectivament, patois , un calaix de sastre que incloïa des de dialectes molt locals sense tradició escrita a llengües amb llegat literari des de l’època medieval.
La imposició del francès com instrument forjador d’una identitat unificadora ha estat comuna a tot tipus de règims polítics. La van practicar la monarquia absolutista ( Lluís XIV, el Rei Sol, va prohibir l’ús oficial del català l’abril de l’any 1700), els revolucionaris que la van enderrocar, l’imperi napoleònic i els sistemes democràtics. La França d’ Emmanuel Macron és hereva d’una manera d’actuar que està inscrita en els gens de l’ Estat.
El passat 30 de novembre hi va haver una manifestació a París que va tenir un ressò mediàtic modest però va ser molt simbòlica. Centenars de persones es van congregar davant la basílica de Santa Clotilde, a prop del ministeri d’Educació, per protestar pel mal que la reforma del batxillerat està fent, segons ells, a llengües com el bretó, l’occità, el català, el cors o l’alsacià. En el seu manifest, el col·lectiu Pour que Vivent nos L angues ( Perquè visquin les nostres llengües) va parlar fins i tot de “ lingüicidi” i va recordar que la Unesco les cataloga entre les amenaçades d’extinció.
En el nou batxillerat les llengües regionals –no només les de l’ Hexàgon sinó les criolles o autòctones que es parlen als territoris d’ultramar– queden encara més subordinades al francès. El seu caràcter optatiu per als alumnes es manté, si bé perden molt valor en la nota final. Això fa que se’n desincentivi l’estudi davant altres llengües modernes, o davant alternatives com el llatí i el grec o a les matemàtiques.
“Malgrat el clam mundial perquè la biodiversitat natural i la biodiversitat cultural siguin considerades i preservades, malgrat els textos internacionals que regulen els drets de l’home i els drets dels pobles, l’ Estat francès, aliè a les múltiples condemnes de l’ONU, prossegueix la seva obra de destrucció del patrimoni immaterial mil·lenari que són les nostres llengües i les nostres cultures”, va assenyalar el moviment que critica la reforma del batxillerat. “No hi ha a França cap voluntat real, més enllà de les aparences i dels discursos formals, de part dels poders públics que se succeeixen al capdavant de l’ Estat, de posar en pràctica polítiques lingüístiques veritablement eficaces”, va afegir el document de Pour que V ivent nos L angues.
Els bretons, catalans, bascos i occitans que lluiten per conservar els seus idiomes a França estan persuadits que la immersió lingüística és l’única manera realista de salvar-los. Citen com a exemple el francès al Quebec –la província francòfona canadenca– i el català i l’eusquera a les comunitats autònomes espanyoles on són cooficials.
“El ministeri d’Educació és el temple del jacobinisme”, es queixa François Alfonsi
PASCAL POCHARD-CASABIANCA / AFP (AFP)
El ministre d’Educació, Jean-Michel Blanquer, va deixar clara davant el Senat, fa uns mesos, quina és la posició del Govern. “Hem d’afavorir les llengües regionals però no podem passar a l’altre extrem; és a dir, afavorir-les fins a tal punt que al final no es parli ja francès a l’escola”, va advertir Blanquer. No és una simple posició individual. Fa anys que el Parlament no ratifica la Carta Europea per a les Llengües Regionals i Minoritàries.
L’eurodiputat cors dels Verds François Alfonsi, un dels impulsors de la revolta contra el nou batxillerat, sap que el combat contra l’ Estat no serà fàcil, perquè s’han de vèncer impulsos que venen de molt lluny, però confia a aconseguir alguna modificació. “El ministeri d’Educació és el temple del jacobinisme a França; estem al cor de l’ Estat francès, en la seva dimensió més hostil cap a les llengües regionals”, va dir Alfonsi a La Vanguardia . “La immersió és el sistema més adient per a la transmissió als joves de la llengua dels seus avantpassats”, va emfatitzar l’eurodiputat.
“L’ Estat francès, molt centralitzat, no dona els mitjans a les nostres llengües perquè puguin sobreviure, ni tampoc deixa a les regions la possibilitat de poder fer-ho”, va afirmar a aquest diari el diputat bretó Paul Molac, incansable defensor de l’idioma de la seva regió. Segons Molac, el dinamisme de l’eusquera és potser l’única excepció en l’inquietant panorama de les llengües regionals franceses, gràcies a la influència que arriba des del País Basc espanyol i els recursos que s’aporten des de l’altre costat de la frontera.
– És optimista davant el futur o li sembla una tasca de Sísif?–, li preguntem a Molac.
–Sí, és una mica això, ha, ha. Cada vegada estem obligats a conquerir, pedra a pedra, l’edifici per poder ensenyar les nostres llengües. De tant en tant algú intenta esfondrar els fonaments que hem posat.
Molac va intentar separar la reivindicació identitària de la pura preservació de les llengües, potser per evitar que la protesta prengui un caire massa polític. “Pots tenir una identitat en la qual la llengua no és el factor principal”, va matisar el diputat bretó.
La reforma del batxillerat de Macron subordina encara més les llengües al francès
En el seu excel·lent assaig Breu història de França explicada als catalans. Influències, friccions i garrotades del veí de dalt , el periodista Xavier Febrés recorda una frase terrible del diputat Bertrand Barère, el 1794, en plena Revolució Francesa, que mostra la refractària actitud envers les llengües que no són el francès i el recel davant les identitats plurals. Segons Barère, un gascó de Tarba, “el federalisme i la superstició parlen bretó, l’emigració i l’odi envers la República parlen alemany (al·lusió a l’alsacià), la contrarevolució parla italià (referència al cors) i el fanatisme parla basc”. El diputat va insistir que “el francès ha tingut l’honor de servir per a la Declaració dels Drets de l’ Home i s’ha de convertir en la llengua de tots els francesos; en un poble lliure, la llengua ha de ser la mateixa i única per a tothom”.
Més de dos-cents anys després, la filosofia de fons, sobretot en l’últim d’aquests arguments, no ha canviat gaire. Febrés ho atribueix a “la neurona bloquejada del centralisme”. En efecte, fer-se un lloc, per humil que sigui, al costat del francès, continua sent un desafiament gairebé inabastable, per més que una minoria de romàntics entusiastes no perdi l’esperança.
08/01/2020 - lavanguardia