entrevista a David Rieff

David Rieff, historiador, politòleg, periodista i assagista
Tinc 66 anys. Soc de Boston, passo sis mesos a Nova York, la resta entre Buenos Aires, Johannesburg i Irlanda. Visc sol. Tinc una filla. Durant anys vaig ensenyar història de l'acció humanitària a París. Estem entrant en una època horrible i hauríem de defensar els èxits obtinguts. Soc ateu.

Resultat d'imatges de David RieffEstem entrant en una època horrible.

El pitjor està per arribar?

Sí. La por i la ira col·lectiva dels joves per la deixadesa davant el canvi climàtic són absolutament justificades. Jo no viuré per veure la catàstrofe, però ells sí.

No és gaire animós.

Parlar d’optimisme en un moment en el qual ningú no sap com canviar el sistema polític global per afrontar el que ens cau al damunt em sembla pueril.

El pessimisme paralitza.

A mi m’importa la veritat, no el seu efecte. Si he d’elegir entre justícia i veritat, trio sempre la veritat. No participaré en mentides útils.

Hi ha solucions, falta aplicar-les.

Hi ha propostes interessants, ho reconec, però tinc grans dubtes que siguin suficients i que siguem capaços d’aplicar-les a les grans ciutats pobres del món. La solució no és canviar Barcelona sinó Delhi i Mèxic DF.

Ha documentat l’horror del món durant 15 anys, què ha entès?

Que el món és un escorxador.

Per què l’espècie humana som així?

No crec en el mal absolut ni en la bondat absoluta. En situacions difícils la conducta dels humans sol ser poc admirable.

Hi ha excepcions.

Sí, però no es pot construir un món amb les excepcions. L’existència és ambigua.

A quines conclusions ha arribat?

Que el món no és ni blanc ni negre, és gris. Walter Benjamin va escriure que no hi ha document de cultura que no sigui alhora document de barbàrie; i jo comparteixo aquesta visió.

Però hi ha raons per a l’optimisme: les democràcies són més nombroses que mai.

En termes de països sí; en termes de població, no. Steven Pinker diu que la gent com jo no assumeix les xifres positives.

Pinker, l’optimista professor de Harvard, el seu antagònic.

La gent com ell parla per exemple de l’èxit que significa haver creat un Tribunal Penal Internacional, amb 123 països signants del t ractat de Roma, però no diuen que el 66% de la població mundial viu en els 70 països que no han firmat, i que el 70% de les armes del món són allà.

I tampoc tenen en compte que el TPI només jutja els que no tenen amics rics.

La malaltia i la fam al món s’han reduït substancialment.

Veurem si això perdura amb les catàstrofes mediambientals, em temo que no. I una altra dada: molts dels èxits en termes de desenvolupament han ocorregut en països autoritaris. El món és ambigu.

La xifra de morts en les guerres ha dis­minuït.

Però ara està pujant. A més, no soc un determinista del progrés; en els últims 70 anys hem vist un progrés en termes de la pau, però no necessàriament continuarà així.

Potser les oenagés és del millor que hem construït.

Jo crec que les oenagés en general no, però tinc una admiració sense límits cap a les oenagés humanitàries: fan una feina extraordinària, però no és una feina de transformació del món sinó d’alleujament.

Qualsevol cooperant vol canviar el món.

Com va dir l’exsecretària de l’Acnur Sadako Ogata, no hi ha solucions humanitàries per a problemes humanitaris, i tots ho sabem. És difícil acceptar que un no pot fer més que alleujar, i aquesta és la raó per la qual l’aliança entre el moviment pels drets humans i l’acció humanitària és equivocada.

Expliqui-m’ho.

Són projectes en cert sentit oposats. El militant dels drets humans ha de ser inflexible davant el compliment de la llei humanitària, però l’actor humanitari ha de negociar amb botxins per accedir a les víctimes perquè la seva finalitat és poder ajudar.

Esclar.

El meu argument és el mateix que el del poema de Brecht “Refugi nocturn”, que diu que donar un llit per una nit és un acte admirable, però no canviarà el món. L’única solució és política, i és allà on els ciutadans podem influir.

L’espècie humana no progressa?

No penso en aquests termes, la vida és la vida. No crec que la història tingui un sentit ni que progressem cap a una vida millor, cap a un món ideal, un paradís, aquesta és una visió laica d’una idea religiosa. Ningú no vindrà a rescatar-nos. Però hi ha coses bones al món i excel·lents persones, i per a mi això és suficient.

Li ha estat difícil ser objectiu davant la barbàrie?

Parlar de bons i dolents en les guerres és un error, però hi ha excepcions. Jo només he perdut una vegada l’objectivitat i va ser en el cas de Bòsnia.

Els grans organismes internacionals han fracassat?

Són el producte dels desitjos dels països poderosos. Jo crec que l’ONU té el fracàs inscrit en el seu ADN, perquè els països poderosos han volgut que sigui així: un organisme sense poder, sense capacitat d’intervenir o canviar el sistema global.

Què mou el món?

La gran poeta polonesa, Wislawa Szymborska, en els últims anys de la seva vida sempre deia: “Jo no sé és la meva frase favorita”, i puc dir-li en confiança que m’hi identifico.

18/07/2019 - lacontra/lavanguardia