"Legislatiu, executiu i judicial, n’hi ha prou?", Silvia Giménez-Salinas

Vivim en un entorn que enarbora la bandera de la democràcia com un gran èxit i el seu grau de solidesa dona lloc a rànquings elaborats per institucions més o menys prestigioses. L’essencial per definir un Estat com a demòcrata pot variar segons l’entitat pro­pietària d’aquesta capacitat d’avaluar. No n’hi ha prou amb recórrer al significat etimològic de “govern del poble” i tampoc no ens serveix fer-ho passar pel filtre de la Declaració Universal dels Drets Humans. Malgrat això, hi ha un aspecte que no pot faltar: el grau de separació entre els diferents poders, i és aquest aspecte formal el que es converteix en l’indicador de democràcia.

En les nostres democràcies, les regles de joc les van establir fa més de 250 anys uns homes (i també dones, encara que no passessin a la història) que van reflexionar sobre la societat en què vivien i van concloure que calia organitzar els poders de l’ Estat (legislatiu, executiu i judicial) de manera que se’n garantís el control mutu.

Gairebé tres segles més tard, els titulars dels nostres diaris denuncien que aquella regla bàsica es trenca massa vegades, al·ludint alguns a una construcció deficient que va ocultar problemes l’any 78 o a la falta d’ altura moral dels dirigents amb la consegüent minva de credibilitat sobre les institucions.

Buscar causes locals oblida que el debat no s’està produint únicament al nostre país i que són diverses les veus que des de la filosofia política estan exigint que es reavaluï l’actual disseny dels estats de dret. Del que estem parlant és que el marc social i econòmic del segle XVIII va ser fonamental per construir un sistema equilibrat, però és obvi que aquest marc ha canviat.

Locke o Montesquieu partien d’una realitat dualista del Parlament i el Govern a l’estar exercits els dos poders per forces socials molt diverses: burgesia i noblesa al Parlament i el monarca al Govern.

Però l’anomenat “tercer poder” no va ser unànime. Locke no va fer esment del poder judicial i Montesquieu no estava pensant en una estructura de tribunals professionals, sinó que es referia als jurats populars.

(Getty)

Si en alguna cosa van coincidir va ser a reconèixer al poder legislatiu la seva prevalença, en la mesura que ostentava la capacitat de crear lleis i modificar-les perquè qui tenia aquesta capacitat tenia més poder sobre la vida de les persones. Per això, se li dona a un òrgan format per representants del poble i es desenvolupa un mecanisme en el qual els altres (executiu i judicial) actuen de contrapès i equilibri.

Aquesta divisió, basada en l’antagonisme entre legislatiu i executiu ha desaparegut i l’estructura dualista s’ha convertit en una de monista. El govern i la majoria parlamentària estan vinculats partidis­tament i la conseqüència és que en l’ Estat actual l’instrument legislatiu i administratiu no es contraposen, sinó que actuen coordinadament sota la força política de la majoria en el poder. Com que està construït sobre partits polítics, malgrat que es detecten i denuncien desviacions individuals (casos de corrupció), oblida que el mateix partit com a entitat pot tenir interessos que no coincideixin exactament amb els dels seus electors.

A tot això hi hem de sumar altres debats molt interessants.

Com he dit abans, la distinció entre tres poders determinats no va ser unànime en la seva construcció i alguns autors parlen de crear un espai per al poder econòmic més enllà de fer-lo transparent perquè això no redueix la sensació que és un quart poder que, com la matèria fosca de l’univers, té efectes gravitacionals desconeguts.

Tot això s’ha d’unir a una societat que tecnològicament ha fet un salt de gegant pos­sibilitant no només que hi hagi més informació i coneixement, sinó més capacitat
d’intervenir i més exigències sobre el quan i el com.

Continuen sent vàlids els mecanismes que fan possible l’objectiu: evitar que totes les capacitats que puguin afectar la segu­retat i la llibertat de les persones recaiguin sobre un mateix òrgan i buscar els equilibris de control mutu entre els que ostentin cada una d’aquelles capacitats. Però, potser valdria la pena as­segurar-se si amb els tres pilars ac­tuals en tenim prou, si el material de que estan compostos no hauria de ser més permeable a la participació de la ciutadania de manera continuada o si els mecanismes de control i relació entre aquests no haurien de ser més àgils, flexibles i adaptables.