estratègica geopolítica dels gasoductes i oleoductes
El Parlament Europeu que ara tanca legislatura no ha tingut ocasió de votar sobre l’a cord d’ Associació entre la UE i l’Azerbaidjan, el qual va dir –per majoria– el juliol del 2018 que vetaria si no es registraven avenços en el respecte als drets humans en l’exrepública soviètica del sud del Caucas. No hi ha data perquè el cas de l’ Azerbaidjan torni a l’ Eurocambra, però res no impedirà de tota manera que continuï endavant l’únic projecte important que l’uneix a la UE i que existeix al marge d’aquest tipus d’acords: el 2020, una canonada de 3.500 quilòmetres començarà a descarregar a Europa gas natural del mar Caspi a raó de 10.000 milions de metres cúbics anuals (10 bcm en la seva abreviatura anglesa, que és la més simple). Es tracta del corredor de gas del s ud ( CGS), el projecte estrella de la Comissió Europea per reduir la dependència del gas rus de bona part de la UE.
Projecte geopolític de naturalesa oposada al gasoducte Nord Stream 2, que lligarà encara més Alemanya a Rússia a través del Bàltic (veure La Vanguardia, 6/V/2019), el CGS és el que queda de l’ambiciós gasoducte Nabucco, que havia de proveir almenys 16 països i en particular l’ Est d’Europa més dependent del gas rus, partint de Turquia i passant per Bulgària, Romania i Hongria fins a Àustria.
El 2013, la fase final del Nabucco va quedar frustrada per l’ Azerbaidjan. El resultat final són tres tubs units que formen el CGS: el primer va del jaciment azerbaidjanès de Shah Deniz 2, al Caspi, fins a la frontera de Geòrgia i Turquia; el segon, el Transanatolià ( Tanap), travessa Turquia fins a Grècia, on comença el Transadriàtic ( TAP), que creua el mar fins a Itàlia.
Va ser l’aposta de l’ Azerbaidjan pel TAP el que va liquidar Nabucco. Hi van jugar interessos que impliquen aquest país amb Grècia i Itàlia i en especial amb Rússia. El president Ilham Aliyev desenvolupa una política exterior d’equilibris entre Rússia i Occident. Apostant pel TAP per connectar-lo al Tanap –que va ser pactat amb Erdogan el 2011 i que es va inaugurar el 2018– no perjudicava els interessos russos com el Nabucco. Encara no és clar cap a on es dirigirà el TAP des d’ Itàlia, però hi ha la possibilitat que acabi portant també gas rus...
El gasoducte CGS no és la panacea. Turquia es quedarà 6 bcm anuals i els 10 bcm que arribaran a la UE sols cobreixen el 2% de la seva demanda total (uns set milions de llars), segons l’ Institut d’ Estudis Energètics de la Universitat d’Oxford. O “al voltant del 3%”, reconeix la Comissió Europea, per a la qual l’important són “els objectius de la Unió de l’ Energia: subministrament segur i preus competitius”.
Les obres del TAP es desenvolupen ara mateix a Albània després de travessar la frontera grega (Reuters)El 2017, el comissari d’ Energia, Miguel Arias Cañete, i el fins fa poc vicepresident de la Comissió per a la Unió de l’ Energia, Maros Sefcovic, van demanar suport per al TAP al Banc Europeu d’Inversions, que va aportar 1,5 miliards d’euros. El Banc Europeu de Desenvolupament hi va posar 500 milions. La resta fins a 4,5 miliards la posen BP (20%), l’azerbaidjanesa Socar (20%), la italiana Snam (20%), la belga Fluxys (19%), l’espanyola Enagás (16%) i la suïssa Axpo (5%).
Fonts de la Comissió insisteixen que “quan es disposi de més gas a la regió del Caspi, la UE podrà rebre almenys 10 bcm addicionals”. Això és a deu anys vista. I com no hi hauria prou gas a l’ Azerbaidjan, la idea és prolongar el CGS construint un gasoducte submarí, el Transcaspià, fins al Turkmenistan (i l’ Iran, hipotèticament ). El problema és que els interessos de Rússia i la Xina ho impedeixen.
“Les relacions geopolítiques no són favorables per a Europa” en aquest sentit, va assenyalar a aquest diari Pascoe Sabido, expert del Corporate Europe Observatory de Brussel·les. “El CGS ha estat utilitzat no tant per reduir la nostra dependència com per negociar millors acords amb Rússia”. De fet, “és bastant públic”, va dir, que Gazprom té la intenció de connectar al TAP o el Tanap el seu projecte Turk Stream, l’última variant dels plans russos de portar gas a través del mar Negre. Turquia es quedaria 15,75 bcm i un altre tant discorreria per Bulgària, Sèrbia, Hongria i Eslovàquia.
Una altra qüestió és si Europa necessita més gas. L’ Agència Internacional de l’ Energia preveu un descens en la demanda, d’acord amb els últims anys, encara que hi ha hagut fluctuacions. Però la Comissió atén els arguments de la indústria, mentre que la política energètica la defineixen els estats. No hi ha una posició europea comuna, i això es reflecteix també a l’ Eurocambra.
En l’últim plenari que es va parlar de l’a cord d’ Associació amb l’ Azerbaidjan tan sols l’eurodiputat Miguel Urbán (Podem) va assenyalar que no s’ha debatut mai sobre el CGS . I això que havia estat una exigència de l’ Eurocambra l’alliberament –per fi l’agost passat– de l’opositor Ilgar Mammadov, empresonat cinc anys per manifestar-se contra el gasoducte.
Urbán i la socialista portuguesa Ana Gomes van recordar la repressió del règim d’ Ilham Aliyev i l’escàndol de suborns en el Consell d’Europa que va implicar l’espanyol Pedro Agramunt i l’italià Luca Volontè. Aliyev manté un actiu lobby a Europa i en els últims anys ha alliberat presos segons l’ avenç de les negociacions de l’ acord. La relatora de l’ Eurocambra sobre l’ Azerbaidjan, la socialista romanesa Norica Nicolae, manté en aquest sentit una visió “positiva”, mentre que Gomes adverteix que “la corrupció està fermentant dins del Parlament Europeu”. No “es poden canviar drets humans per gas, per estratègic que sigui”, va dir a aquest diari.