ets a favor dels spitzenkandidaten?
Hi ha paraules que tot i els molts i ímprobes esforços no aconsegueixen traspassar els límits de la “bombolla de Brussel·les”. Mots utilitzats àmpliament en l’àmbit comunitari que són completament desconeguts fora de les seves fronteres. Spitzenkandidaten és un d’aquests termes, de difícil pronunciació per als no alemanys, que fracassa en el seu principal objectiu declarat, oferir als votants la possibilitat d’elegir directament el president de la Comissió Europea. En català se solen denominar “candidats principals”, però sembla clar que s’ha perdut alguna cosa no en la traducció, sinó en l’essència del concepte. Ofereixen una expectativa, la d’elegir el substitut de Jean-Claude Juncker, que no té per què correspondre’s amb la realitat.
Precisament aquest dimecres els Spitzenkandidaten celebren el seu tercer debat de la campanya, aquesta vegada a Brussel·les, amb presència de les principals figures, presentades pels seus grups polítics com a candidats a presidir la Comissió Europea. És una operació patrocinada pel Parlament Europeu com una manera de guanyar influència dins de l’entramat comunitari; avalada pels dos grans grups, especialment pels populars, que són els grans beneficiaris de la fórmula; però que troba una dura oposició en alguns primers ministres que, recordem, són els que prendran la decisió.
És cert que fa cinc anys l’operació dels Spitzenkandidaten els va sortir bé. Va fracassar en un dels seus grans objectius, connectar amb els electors, ja que aquelles eleccions van registrar una nova baixada de la participació, que es va quedar en un 42% (43% a Espanya), per sota fins i tot de les eleccions del 2009; però van aconseguir col·locar el seu home, Jean-Claude Juncker, al capdavant de l’executiu comunitari, i això superant fins i tot les reticències d’Angela Merkel. Però aquesta vegada els caps de govern no semblen disposats a renunciar a les seves prerrogatives i acceptar automàticament el candidat que els vingui proposat per part dels grups polítics.
A la cimera de Sibiu ( Romania), la setmana passada, els opositors van parlar sense embuts, mentre que els seus defensors van guardar un gran silenci. Emmanuel Macron va sentenciar: “No és l’enfocament adequat... No em sento gens obligat pel principi dels Spitzenkandidaten”. El president francès és des de sempre el gran opositor del sistema i no perdona els parlamentaris que van tombar la proposta de crear unes llistes europees transnacionals, una altra fórmula que es va plantejar per fer guanyar transversalitat a un parlament encasellat a les fronteres dels estats. A més d’aquest plantejament de principis, també hi influeix que amb aquesta fórmula, els liberals, tercers en els sondejos, no aconseguirien en principi la desitjada presidència de la CE.
Però Macron no va ser l’únic, altres primers ministres també van llançar pedres als candidats principals. “És un error des del principi”, va destacar el luxemburguès Xavier Bettel i la lituana Dalia Grybauskaité va considerar que “està fora dels processos democràtics i els tractats”.
Són càrregues de profunditat contra un sistema que suma alguns suports entre els caps de govern, especialment entre els populars, però que aquesta vegada apareix tocat. Conscient dels riscos, el potencial gran beneficiat, el candidat popular Manfred Weber, ha anat agitant les amenaces durant la seva campanya, advertint que ignorar els Spitzenkandidaten suposaria fer malbé la democràcia i els drets dels votants i que es crearia una situació de tensió entre el parlament i el Consell Europeu.
“Spitzen?”, podrien exclamar molts electors del diumenge 26 si se’ls consultés la seva opinió sobre la figura en qüestió, pensada pel parlament per augmentar el seu poder; pels grans grups per assegurar-se un lloc, i també per intentar augmentar la connexió amb el votant, que ha acabat sent un objectiu frustrat. En aquestes eleccions, els grans grups han elegit els seus candidats principals, però amb models diversos. Els populars, els que més creuen en el sistema, han escollit un alemany tranquil, Manfred Weber, producte típic de la factoria de Brussel·les, amb pràcticament tota la seva experiència política desenvolupada al Parlament Europeu, fet que el gradua com a expert a les institucions comunitàries, però el deixa fora perquè és un gran desconegut. Els socialistes presenten l’holandès Frans Timmermans, actual vicepresident de la Comissió Europea, i que s’ha convertit en fan incondicional del president espanyol, Pedro Sánchez. En canvi, per part dels liberals, es nota la influència de Macron, i s’han desmarcat de la fórmula elegint no un, sinó set candidats, entre els quals la seva figura tradicional, el belga Guy Verhofstad; la seva estrella ascendent, la danesa, Margrethe Vestager; i l’economista de Ciutadans, Luis Garicano. Per la seva part, els Verds continuen amb la seva tradicional afecció pels cocandidats, i van elegir dos favorits, l’alemanya Ska Keller i l’holandès Bas Eickhout.
Els tractats de la UE són clars. Els caps de govern proposaran el seu candidat a presidir la Comissió Europea “tenint en compte els resultats” de les eleccions europees. Les normes no van més enllà, però el Parlament, tenint en compte que
al final també es requerirà el seu vot d’aprovació al candidat proposat, hi intenta ficar cullerada. Fa 5 anys, la jugada els va sortir rodona, aquesta vegada ho tenen més difícil.
En realitat, tot deriva del gran problema que arrossega des dels seus inicis el Parlament Europeu. És l’única cambra transnacional al món que és elegida directament, i que té grans poders, com ara el seu control sobre el pressupost de la UE o la regulació del mercat únic. Tot i això, també té un dèficit estructural. “Mentre que els governs nacionals han donat poder al Parlament Europeu sobre la legislació de llarg abast i les decisions pressupostàries, les elits polítiques nacionals han estat incapaces de crear un espai democràtic paneuropeu”, diu Stefan Lehne, del Carnegie Europe. Com que s’elegeixen els parlamentaris europeus d’unes llistes nacionals, d’acord amb les regles de cada país, i sota la direcció fèrria dels partits nacionals, “les eleccions al Parlament Europeu s’assemblen més a 28 eleccions nacionals que a uns comicis transnacionals”. I aquest dèficit no l’arreglen els Spitzenkandidaten, aquests candidats desconeguts.