"L’acció de la desobediència", Flavia Company

Vostès a què o a qui obeeixen? Obeeixen? És a dir, actuen segons el criteri d’altres encara que violenti el propi? Atorguen autoritat a altres persones, siguin aquestes adultes o no? Senten la contradicció de dirigir els seus passos just cap al costat oposat del que seria del seu grat?

I si han contestat a aquestes preguntes de manera afirmativa, diguin, per què? Saben o creuen que obtindran alguna cosa? Milloren la vida de l’altre fins i tot a costa d’empitjorar potser la pròpia? Prefereixen que siguin els altres els que s’equivoquin? Quina n’és la raó per concedir a algú el poder de prendre determinacions al seu lloc?

Una bona raó és la jerarquia. Sigui religiosa, militar o civil. El càrrec superior ha de ser respectat mitjançant el compliment de les seves ordres, que, com és natural, podrien ser en alguns casos arbitràries. La jerarquia és un contracte firmat per qui ho accepta per avançat. Inevitable llavors. L’acció de la desobediència impli­caria l’expulsió, com li va passar al cèlebre Bartleby de Melville, aquell esplèndid personatge que davant les peticions laborals del seu cap contestava “m’estimaria més no fer-ho”.

Vet aquí potser la veritable revolució, la de no fer el que no desitgem fer. No tant la de fer el que desitgem. N’hi hauria prou amb frenar aquelles accions amb les quals no ens sentim en coincidència, que ens obliguen a negar-nos a nosaltres mateixos, que ens enfronten al malestar i, per tant, de vegades, al ressentiment, a la rancúnia, a la ràbia.

L’obediència injustificada s’acumula en l’ànima per al seu mal i busca una fissura per la qual descomprimir-se. Mol-tes vegades es converteix en la im­posició de la voluntat a un altre disposat a obeir
a qui ja va obeir. Una cadena de despropòsits.

Per què s’ha de fer cas de qui pretén sotmetre’n els altres al seu parer? La pregunta podria ser, també, de quina manera té aquest algú poder sobre vostès? I aquí la resposta és bàsica, perquè si es tracta d’algun tipus d’interès, la paraula no és ­obediència sinó troc. I si no hi ha cap in­terès, potser estem davant una forma de la por. I si és així, potser avui mateix és moment de donar-se el gust d’iniciar l’acció de la desobediència i dir no on es vulgui dir no. I com l’efecte papallona, es­perar a veure quins inevitables prodigis s’operen.