Espanya cañí-298: el país on l’espectacle obscé dels sentiments substitueix la responsabilitat
> dossier Espanya cañí <
...No paro de pensar en aquell pou cada cop que aquests dies llegeixo noves notícies sobre el nen de dos anys que va caure pel forat d’un pou al municipi malagueny de Totalán. Dimarts, a les pàgines de societat d’aquest diari, Javier Ricou escrivia: “¿Per què estava obert el pou? ¿El terreny es va perforar per buscar-hi aigua? Si és així, ¿l’amo de la finca va demanar permís a les administracions per fer aquella prospecció? ¿Es poden obrir aquest tipus de pous en finques privades sense informar-ne les autoritats competents en tema d’aigües? ¿L’empresa que va fer la feina havia de comprovar abans de començar l’obra si hi havia permís per executar-la? I, si s’havia demanat l’autorització, ¿l’administració andalusa es va preocupar de confirmar que el pou havia estat segellat perquè no s’hi havia trobat aigua?”. Les respostes a aquestes preguntes les dona Ramon Pérez, president del Col·legi Oficial de Geòlegs de Catalunya: l’autorització per fer un pou és obligatòria, si s’hi troba aigua s’ha d’informar l’administració, i si no se n’hi troba, també. I, com que és aquest el cas, el forat s’ha de segellar immediatament. Pobres pares inconscients i, sobretot, pobre nen. Quina pena.
16-I-19, Quim Monzó, lavanguardia
