Salvini s’incorpora a la dreta populista europea d'Steve Bannon
En els primers cent dies com a advocat del poble italià –així es va autodenominar quan va acceptar el càrrec de primer ministre– Giuseppe Conte ha presidit 17 consells de ministres. En total, les reunions han durat 865 minuts, més o menys una hora cada una. Ha aprovat sis decrets de llei, dels quals quatre ja han estat convertits pel Parlament. Se n’ha parlat sobretot de dos, el decret dignitat, que limitava el treball temporal i prohibia els anuncis de cases d’apostes, obra del vicepresident grillinoLuigi Di Maio, i del lliurament de 100 llanxes motores a la guàrdia costanera líbia, per ordre de l’altre vicepresident, Matteo Salvini. Giuseppe Conte va arribar al màxim càrrec del poder de la tercera economia de la zona euro per carambola, resultat d’un pacte in extremis entre el Moviment 5 Estrelles (M5E) i la ultradretana Lliga per governar Itàlia i impedir una repetició electoral. Llavors no va importar que el seu nom estigués tacat per haver falsejat el seu llarg currículum jurídic perquè tant Di Maio com Salvini sabien perfectament el que s’ha confirmat en aquests mesos: que la seva figura seria totalment irrellevant.
En els primers cent dies com a vicepresident i ministre de l’Interior, Matteo Salvini s’ha erigit nacionalment i internacionalment com el veritable mandatari italià, per a la fúria del jove Di Maio. Salvini en teoria només s’havia d’ocupar de reduir la immigració i augmentar la seguretat al país, les seves obsessions. Ho ha fet amb un ímpetu que ha aconseguit no només enfosquir el primer ministre, sinó també el seu company de viatge. Di Maio ha aconseguit a la fi un acord per al futur del grup siderúrgic Ilva, però ha fracassat en el procés d’abolir l’obligatorietat de les vacunes a les escoles. Mentrestant, Salvini, tancant els ports italians, declarant la guerra a les oenagés i donant suport a la guàrdia costanera líbia, ha aconseguit reduir en un 65% les arribades a Itàlia. I les enquestes l’han premiat: si al març l’M5E va guanyar les eleccions amb un 32% dels vots i la Lliga en va obtenir un 17%, ara la ultradreta donaria el sorpasso amb un 33,5% davant un 30% dels antisistema.
Salvini està més còmode que mai amb aquest paper. Divendres a la tarda ho va escenificar llegint en directe a Facebook –com passa als EUA, el Govern populista italià es comunica gairebé exclusivament per xarxes socials– una carta de la Fiscalia de Palerm en què li confirmaven que estava investigat per segrest de persones i abús de poder a l’hora de retenir 150 migrants. “Mireu, això no passa cada dia, l’ obrim plegats?”, deia als seus seguidors. “Jo aprecio els jutges que fan honestament la seva feina, però entenc menys a aquests poquíssims que s’autoproclamen d’esquerres i emeten sentències partint d’aquesta cultura política”, continuava. Després deia una cosa que de debò ha enfadat l’M5E: “A mi m’ha votat el poble italià, aquest jutge no l’ha votat ningú”.
L’actitud contestatària de Salvini amb la justícia, que fa servir aquest mateix argument “democràtic” per negar-se a acatar la sentència que obliga la Lliga a tornar 49 milions desapareguts, pot ser la gota que faci vessar el vas. El ministre de Justícia, Alfonso Bonafede, ha dit que no vol “tornar a la segona República”. Di Maio, que “no pot donar suport a acusacions als jutges”. No és el primer enfrontament. En el cas de la Diciotti, un altre ministre de l’M5E, Danilo Toninelli, va donar permís per atracar a Catània sense l’aval de Salvini. El president del Parlament, Roberto Fico, li va demanar públicament que els deixés desembarcar per raons humanitàries. La ministra de Defensa està en contra de tancar els ports.
Hi ha hagut més desacords. Salvini es va veure amb el primer ministre hongarès, el xenòfob Viktor Orbán, a Milà, contra la voluntat de l’M5E, que es va afanyar a dir que no tenien res a veure amb les seves idees i que es tractava d’una reunió personal. Tampoc no agradaria la trobada que mantenia ahir amb l’exconseller de Donald Trump, Steve Bannon, i el líder ultradretà belga Mischaël Modrikamen per allistar-se al “moviment” paneuropeu que està preparant Bannon amb l’objectiu d’expandir el populisme euroescèptic de cara a les europees. Hauria d’haver estat Conte qui es reunís amb Orbán, però de moment, continua en segon pla. Salvini ara per ara fa de premier, i la pregunta és quant durarà la paciència dels seus socis de govern.