"Moral del pet", Jordi Amat
Devem la formulació de la moral del pet a Rafael Sánchez Ferlosio, químic de la realitat per la Universitat de Coria. Fa anys Sánchez Ferlosio va explicar que, en un espai tancat, el nacionalisme opera seguint una dialèctica similar a la de la socialització dels gasos intestinals. Provoca un efecte invers en funció de si ets subjecte actiu de l’acció o si n’ets el receptor. Mentre que la fragància que desprenen els evacuats per un mateix més aviat ens passa desapercebuda, en canvi les ventositats que han estat expulsades pels altres ens incomoden com un núvol tòxic.
Ho vaig experimentar mentre revisava la presentació de la Plataforma Ciudadana d’Albert Rivera. A poc a poc notava com el tuf s’anava fent insuportable al meu despatx i a la fi, després que el presentador de la gala anunciés que “ara ve la sorpresa”, vaig témer perdre la consciència durant la intervenció de Marta Sánchez. A l’escenari hi havia tres pantalles. A les laterals onejava una bandera espanyola. A la pantalla superior, que presidia l’escenari, es va passar el fragment de la seva actuació del mes de febrer quan va estrenar la lletra per a la seva versió de l’himne nacional. “Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón / y no pido perdón”. El dia de l’estrena fins i tot la va felicitar el president Rajoy.
Diumenge passat, quan va acabar el clip, Sánchez va sortir a l’escenari, fins i tot es va posar dret l’il·lustrat Francesc de Carreras, i ella va pronunciar un discurs sentit. “Nunca antes, en mis 37 años de carrera, tanta gente me había dado las gracias”, va confessar. La gent va aplaudir, ella es va emocionar i la gent que feia onejar banderes es va aixecar per aplaudir-la encara més. L’aplaudien per la seva trajectòria? El reconeixement diria que més aviat no era per la seva prestigiosa carrera sinó per haver-se atrevit a llançar aquell monumental petarrot kitsch que, immediatament després, ella va entonar a capella. “Grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí, / honrarte hasta el fin”. A cap dels presents els va molestar, però gairebé tots estarien disposats a acceptar que el nacionalisme és la pesta. Això sí, mai la seva.
22-V-18, Jordi Amat, lavanguardia