(Unió Europea:) "A l’est costi el que costi", Valentín Popescu
Tretze són tretze, la Unió Europea segueix entestada a ampliar-se per l’est. I ja que la raó d’aquest anhel és política, l’Europa rica no estalvia en el cost de l’expansió: el projecte ens ha costat ja des del 2007 fins al 2017 més de 9.000 milions d’euros, desemborsats a fons perdut.
Ara els toca, a les sis nacions restants de l’antiga Iugoslàvia ( Eslovènia i Croàcia ja són a la UE des del 2004 i el 2013, respectivament), acabar d’assolir els barems d’incorporació i a Brussel·les especulen amb un primer ingrés –el de Sèrbia– per al 2025, seguit molt de prop pel de Montenegro. Aquest calendari brussel·lès d’expectatives es basa en l’esperança que aleshores les dues nacions hauran obtingut un nivell econòmic equivalent al 40% de la mitjana comunitària.
Els economistes especialitzats en els mercats balcànics dubten que s’aconsegueixi, però donen per descomptat que el calendari d’ingressos sí que es complirà perquè, en el tema de l’ampliació a l’est, Brussel·les es regeix molt més per la voluntat que per la comptabilitat o les evidències sociopolítiques. Ni el Brexit –la fracassada ampliació occidental– ni la corrupció indomable que campa per Bulgària i Romania, ni les vel·leïtats autoritàries d’ Hongria i Polònia semblen frenar aquesta fal·lera orientalista de la UE. Ni tampoc el fet que el PIB conjunt dels sis països amb prou feines s’acosti als 250.000 milions d’euros, que és una mica menys que el d’ Hongria.
Que les ampliacions orientals de la UE abans que res (per no dir exclusivament) són una acció política ho palesa una comparació entre els esforços i pagaments fets per la Comunitat al seu dia per poder acollir eventualment Turquia i els fets amb Sèrbia. Malgrat la importància demogràfica i econòmica de Turquia, Brussel·les no va acabar d’implicar-se seriosament mai en aquesta operació per raons culturals. Es dubtava de l’acoblament d’un Estat musulmà en l’eixam europeu, malgrat la relativa facilitat amb què els immigrants turcs ho han fet individualment als països europeus a on havien anat a treballar. I les derives cada cop menys democràtiques d’Erdogan han pesat negativament molt més que el potencial econòmic turc, molt superior al balcànic.
Així, des del 2007 fins ara la UE ha invertit 29 euros per habitant serbi per ajudar aquell país a aproximar-se al nivell comunitari, mentre que només va invertir 8 euros per turc, malgrat que allà la població és 4,5 vegades més nombrosa i el potencial econòmic, 8 vegades superior.
Si amb aquestes dades no n’hi hagués prou per parlar d’un desamor europeista envers Ankara, el capítol de les corrupcions segurament ho acabarà de fer. Perquè davant les objeccions que posen molts estadistes a l’ampliació oriental a causa de la corrupció imperant en els sis candidats i la indomable de Bulgària i Romania, els dirigents comunitaris assenyalen que en els dos estats exiugoslaus ja incorporats – Croàcia i Eslovènia– aquest flagell social és avui molt menor que en les dues nacions més orientals de la UE. Però això ja era així fins i tot abans de l’ingrés...
02/03/2018 - lavanguardia