"Emma Bonino, +Europa", Eusebio Val
Emma Bonino encarna les contradiccions de la política italiana. La llegendària líder avortista –ella mateixa va interrompre il·legalment el seu embaràs, quan tenia 27 anys, i també va passar per la presó– s’alia ara amb un petit partit catòlic, Centre Democràtic, per poder presentar-se a les eleccions del proper 4 de març. És l’enèsima cabriola en la carrera d’aquesta dona batalladora, exministra d’Afers Exteriors, a qui ni un càncer de pulmó no ha aconseguit frenar la passió per la cosa pública.
Personatge que polaritza, que s’estima o es detesta, Bonino és capaç de rebre una greu reprimenda d’un capellà i, alhora, elogis del papa Francesc. “Qui té més morts innocents en la seva consciència, Totò Riina o Emma Bonino?”, es va preguntar un capellà de Bolonya, Francesco Pieri, quan va morir el capo de la Cosa Nostra, el novembre passat. Al pontífex argentí, al contrari, li cau bé Bonino. En jutjar-la, prescindeix de la seva vella militància avortista i valora el seu compromís social i el coneixement i la sensibilitat que mostra cap als problemes de l’ Àfrica. Bergoglio la va posar a l’altura de l’expresident Giorgio Napolitano i entre “els grans d’ Itàlia”,
La incombustible líder radical, que complirà aviat 70 anys, ha tornat al primer pla. La seva llista electoral, amb l’explícit nom de +Europa, es presenta per contrarestar les ambigüitats euroescèptiques de la Lliga Nord i del Moviment 5 Estrelles (M5E). Ella sap de què parla. Fa dos decennis va ser comissària europea en l’àmbit del consum, de la pesca i de l’ajuda humanitària. Algú la va anomenar llavors una “bomba mediàtica”, per la seva ubiqüitat i presència constant en la premsa i la televisió. A Espanya era un rostre familiar, ja que es va ocupar de la guerra de l’halibut, aquell greu conflicte pesquer entre Espanya i el Canadà.
Segons Bonino, la seva iniciativa amb +Europa “és l’única novetat política veritable d’aquestes eleccions”. El seu objectiu, treballar per una Europa democràtica i federal. El fundador del Centre Democràtic i aliat de Bonino, Bruno Tabacci, ho va dir amb altres paraules davant la premsa estrangera, a Roma: “Estem a una distància sideral de Salvini (el secretari de la Lliga Nord) o de les petites pàtries. Ho dic també pels esdeveniments catalans”. L’al·lusió catalana va quedar així, sense més explicacions.
Bonino sempre ha estat una rebel intel·ligent, pragmàtica i paradoxal. Sovint els seus no han entès el sentit de les seves aliances tàctiques, com quan es va presentar a les eleccions el 1994 de la mà de Silvio Berlusconi. També ara l’han criticada amb duresa, denunciant la seva suposada incoherència, fins i tot la seva traïció a les causes que sempre ha defensat, com el divorci, l’avortament o el dret a una mort digna i escollida pel pacient. Però cal comprendre també que els radicals no són un grup polític com els altres. Representen més aviat un esperit,
un plantejament intel·lectual davant la vida, la lluita pels drets civils, però són reticents a certes disciplines. Practiquen més llibertat individual i de consciència.
La rebel·lia interna de Bonino es va forjar en l’ambient rural i conservador en el qual va créixer, al Piemont, en el si d’una família d’agricultors. En una entrevista amb aquest diari, fa gairebé 20 anys, a La Contra, la llavors comissària europea va admetre que, de nena, volia ser actriu. Matricular-se a la universitat, a Milà, va ser ja una revolució. “Anar a estudiar sola va ser una reivindicació davant el meu pare, que tenia aquella visió tradicional de la dona –va declarar–. Fa 40 anys (avui 60), una noia a Itàlia no havia d’anar a la universitat. Havia de casar-se amb el fill del farmacèutic i tenir fills”.
En la seva intensa trajectòria, Bonino no ha dubtat a desafiar la dreta i l’esquerra. S’ha plantat davant valors conservadors però no ha dubtat a denunciar –quan l’esquerra era massa tímida– la falta de llibertats bàsiques a l’Europa comunista. Va ser detinguda a Polònia i també a l’ Afganistan, on va gosar defensar els drets de les dones durant el règim talibà. Bonino era a la tribuna del Senat, fa unes setmanes, quan es va aprovar definitivament la llei sobre el testament vital (les cures previstes en cas de malaltia terminal), una de les reivindicacions històriques del moviment radical que finalment altres partits han assumit i que fins i tot l’ Església catòlica ha tolerat.
La visió de futur que sempre ha marcat la seva agenda política porta avui Bonino a proposar una integració europea més forta en uns moments en què fer-ho no resulta gaire popular i són molts que volen pescar vots als caladors de l’escepticisme, del descontentament i del retorn als egoismes nacionalistes.
19/01/2018 - lavanguardia