Jocs Olímpics: la discriminació nacionalista
Quan van saber que l'atletisme espanyol nacionalitzaria Orlando Ortega, vuit corredors de tanques espanyols van aixecar el dit. Ho feien per queixar-se. En una carta enviada a la Federació Espanyola d'Atletisme, van dir que l'adopció d'Ortega, i també la de Yidiel Contreras, els tancaria una porta. O dues. Que s'escapaven dues places per a Rio. D'entre els que protestaven, cap no va fer la mínima olímpica. I aquests dies es parla molt del sector de tanques. Més que mai. No he tingut mai problemes amb altres atletes diu Orlando Ortega. Tots som amics. Parlem, ens avenim.
N'hi ha d'altres que patinen. Encara més. Quan Alemayehu Bezabeh, que va arribar d'Etiòpia sense papers, va guanyar l'Europeu de cros (2009), Sergio Sánchez va deixar anar un disbarat: Ha de venir un negret de fora a ensenyar-nos com es guanyen curses.com pot passar...? Li van ploure els clatellots. Sempre ha anat molt lluny, aquest Sánchez. Després de batre el rècord europeu dels 3.000 m en sala, va donar positiu. Viu a Suïssa, fabricant rellotges. I cada vegada que intenta tornar a competir el fan baixar a terra. Va voler córrer la marató d'Hamburg. L'organització el va vetar. A la tribuna de premsa de l'estadi del Botafogo es parla de nacionalitzacions ràpides. The New York Times recordava ahir que aquí hi ha 44 jugadors de tennis de taula nascuts a la Xina. D'aquest total, només sis competeixen amb la Xina. La resta juguen per a 21 països. Incloent-hi Espanya. És el cas de He Zhi Wen (52). Li diuen Juanito. "No és un problema", explicava aquests dies Thomas Weikert, president de la Federació Internacional de Tennis de Taula. "És un repte".
Weikert té un pla. L'anomena Made in Xina. Es tracta d'exportar jugadors novells a Pequín i Xangai. Cap no ha d'haver nascut allà. Vol que els nois es formin en aquelles escoles i després tornin a l'escenari. Si aprenen dels xinesos, podran plantar-los cara. Però molts ho porten malament. "És complicat diu Marcos Madrid, que competeix per Mèxic. Però tot això ens obliga a elevar el nivell".
Segons xifres del Comitè Olímpic Internacional (COI), el 31% dels inscrits en tennis de taula van néixer en un país diferent del que representen aquests dies. És l'exemple extrem. Però n'hi ha més. En el cas del bàsquet, el 15%. Espanya té Mirotic i Astou N'Dour. En l'hípica, el 13%. En tennis, l'11% (Muguruza). En gimnàstica artística, el mateix (Ray Zapata). En atletisme i natació, el 9%. En altres temps, no nedaven els López Zubero i Jivanevskaia per Espanya? Marcus Cooper Walz, nascut a Oxford, va guanyar per a Espanya l'or en K-1 1.000 metres. Piragüisme. Marta Mangué, nascuda a l'Equador, és el rostre de les guerreres de l'handbol. Pràcticament, cap dels jugadors d'handbol de Qatar no va néixer en aquell país. Hi ha montenegrins, bosnians, iranians, cubans, egipcis, sirians. I un espanyol, Borja Vidal. I el seleccionador, Valero Rivera. Hi ha kenians i etíops entre els fondistes de Bahrain, els Emirats Àrabs, Kuwait, Turquia i Qatar. Cobren una morterada i es garanteixen el futur. Es compraran granges i grues a Eldoret i Addis Abeba. Donaran feina a les seves famílies i als seus veïns. Ilias Fifa i Adel Mechaal, marroquins de naixement, van córrer ahir les semifinals dels 5.000 m. Els van fer fora. Anem al revers. Bruno Hortelano va néixer a Wollongong (Austràlia) i viu a Nova York. I ningú no es planteja el seu cas.
18-VIII-16, S. Heredia, lavanguardia