l’Arca de Longyearbyen de la flora mundial (per si de cas)
A Svalbard, un dels llocs més septentrionals del planeta, hi ha una de les claus de la supervivència humana. Excavada a la muntanya i coberta de gel perpetu, s'hi amaga la Volta Global de Llavors, una espècie de magatzem mundial d'alta seguretat l'objectiu de la qual és guardar per sempre les llavors de totes les plantes cultivables de la Terra. És com un búnquer, una mena d'arca de Noè a prova de bombes i terratrèmols, un lloc segur en el qual es preservi la biodiversitat en un món agrícola cada vegada més homogeni i on es perd biodiversitat.
En realitat, els bancs de llavors no són nous. Van sorgir als anys setanta i vuitanta, després que els nous híbrids comencessin a substituir els vells cultius. Actualment hi ha uns 1.700 centres d'aquest tipus repartits per tot el món. Però ja sigui per guerres, catàstrofes naturals o la simple falta de recursos per mantenir-los, molts d'aquests magatzems estan en perill.
Per posar alguns exemples, les col·leccions de l'Iraq i l'Afganistan van ser destrossades per les bombes dels últims conflictes. A començaments del 2012, el foc va arrasar el dipòsit nacional de les Filipines, i al Japó les autoritats estaven amoïnades pel seu després del tsunami del 2011.
És per això que va sorgir la idea de conservar una còpia de seguretat de totes les llavors del món en un lloc segur abans que fos massa tard. Estrenada el febrer del 2008, la Volta de Svalbard és una mena de backup mundial d'aquestes col·leccions nacionals.
Un somni que, després de set anys de funcionament, es va fent realitat a poc a poc. Amb més de 864.000 mostres diferents, la volta ja ha multiplicat per tres el nombre de varietats que es van dipositar al magatzem quan es va inaugurar. Les mostres procedeixen de tots els països del món, des dels Estats Units fins a la Xina, l'Índia o fins i tot l'aïllada Corea del Nord.
Per garantir un nivell òptim de conservació, l'interior de la volta està a una temperatura constant de 18 graus sota zero i només s'obre per rebre noves llavors dues vegades a l'any, al febrer i a l'octubre.
Entre les últimes que s'hi han introduït, hi figuren 27 espècies de gira-sol, pastanagues salvatges i dues varietats de carbasses desenvolupades pels mandan i els omaha, dues tribus natives americanes. Recentment també s'hi han incorporat tomàquets procedents de les illes de les Galápagos o l'Oryza glaberrima , també conegut com a arròs africà, que es va començar a conrear fa 3.500 anys al delta del Níger, així com diverses mostres de Camelina sativa , una planta herbàcia que necessita molt poca aigua per créixer i que pot transformar-se en biocombustible o pinso per al bestiar.
Les xifres són impressionants: la volta ja acumula 159.000 varietats diferents de blat, 148.500 d'arròs, 39.000 de mongetes, 12.000 de llenties, 3.500 de patates... Es pot dir que és el dipòsit més gran de biodiversitat que ha existit mai. I això que encara no s'ha omplert ni tan sols una quarta part de la seva capacitat, que és de 4,5 milions de mostres de llavors.
Sembla mentida que els recursos clau que porten alimentant la humanitat des de fa milers d'anys s'estiguin preservant en un dels territoris menys fèrtils de la Terra, a tan sols 1.300 quilòmetres del pol Nord. Fa tan sols un segle que Noruega, el país al qual pertany aquest arxipèlag, era considerada una de les nacions més pobres d'Europa, en gran manera, a causa de les seves gèlides temperatures i la conseqüent dificultat per conrear la terra amb èxit.
Però són precisament aquestes circumstàncies climàtiques les que fan que avui sigui un dels llocs més segurs per acollir un projecte semblant. Ubicada als afores de Longyearbyen, la petita capital de les illes Svalbard, la volta ha estat construïda dins de la roca amb la idea de fer front a tota mena de catàstrofes, incloses guerres, terratrèmols o la pujada del nivell del mar a causa de l'escalfament global. Les baixes temperatures pròpies de la zona farien que les llavors estiguessin congelades fins i tot en cas que falli el sistema elèctric.
Les instal·lacions estan gestionades pel Govern de Noruega, el NordGen, la institució per a la conservació dels recursos alimentaris dels països nòrdics, i el Crop Trust, l'organisme internacional que s'encarrega de vetllar per la preservació de la biodiversitat agrícola a nivell mundial.
"Es tracta d'una missió que en aquests temps de canvi climàtic i augment de la població es fa especialment important", explica Luis Salazar, cap de comunicació del Crop Trust. "Cada una de totes aquestes varietats de plantes té uns gens específics que fan que sigui més resistent a determinades circumstàncies, com un increment de la salinitat causada per l'augment del nivell del mar o l'absència d'aigua generada per les sequeres", manifesta Salazar. Per tant, guardar totes aquestes varietats garanteix que en el futur es puguin continuar fent encreuaments amb els quals es puguin millorar els cultius en cas de plagues, pujada de la temperatura o qualsevol altra situació que pugui posar en perill els cultius i, per tant, la seguretat alimentària del món.
Ens esperen dècades en què caldrà produir més aliments amb menys terra, menys aigua, menys energia i una climatologia cada vegada menys predictible. Un repte que, sens dubte, cal afrontar des de múltiples angles: millorar la distribució del menjar a nivell global i reduir l'elevada quantitat d'aliments que avui dia acaben a les escombraries són part de la solució.
Però res d'això no serà definitiu si desapareix la matèria primera, la rica base genètica sobre la qual se sustenta la nostra alimentació. Dit d'una altra manera: salvar la biodiversitat és salvar l'home, disposant de totes les eines per facilitar que l'agricultura s'adapti als canvis que estan per venir. Perquè si les plantes no s'adapten, tampoc no ens adaptarem nosaltres.
3-VIII-15, G. Moreno, lavanguardia
Fa anys que la galopant desaparició d'espècies vegetals preocupa la comunitat científica. A mesura que la nostra dieta depèn cada vegada més d'unes quantes varietats de gra, fruites i vegetals, d'altres milers de varietats corren el risc d'extingir-se per sempre.
Se sap, per exemple, que el 1903 els agricultors dels Estats Units utilitzaven unes 578 variants diferents de mongetes. Uns 80 anys després, només 32 continuaven existint, la majoria protegides en bancs de recursos genètics. Ha passat el mateix amb les pomes. Hi ha constànciaque al segle XIX en aquest mateix país se'n conreaven unes 7.100 classes diferents. Avui només en queden 300. Un altre cas alarmant és el de l'Índia, on s'han perdut el 90% de les varietats d'arròs que es conreaven a començaments del XX.
I encara que és impossible saber del cert quantes varietats de gra, fruites i hortalisses han desaparegut al llarg de les darreres dècades a tot el món, n'hi ha moltes que ja només es poden trobar als bancs de llavors.
En paraules de Cary Fowler, una de les principals autoritats mundials en aquesta matèria, el sector agrícola està experimentant una veritable "extinció en massa". I, a més a més, es produeix però "molt poca gent se n'adona, i encara menys gent se'n preocupa", assegura en una il·lustrativa conferència divulgada per la plataforma TED.
En general, l'extinció animal sol generar més interès que la vegetal. A molts els crida més l'atenció la lluita per la preservació de l'emblemàtic ós panda, per posar un exemple, que l'interès per salvar una rara varietat de pastanaga originària delsAndes.
Tot i això, l'alarmant reducció de la biodiversitat agrícola a escala mundial és molt més preocupant del que pot semblar. El botànic, genetista i geògraf rus Nikolai Vavílov (1887-1943) va ser un dels primers a interessar-se per aquesta qüestió. Obsessionat amb la biodiversitat i elproblema de la fam, el 1919 va fer expedicions per diferents països dels cinc continents amb l'ambició de recollir el major nombre de varietats de plantes possible. Se'l considera un pioner en la creació dels actuals bancs genètics de cultius. Víctima de les purgues estalinistes, va morir a Sibèria, en un camp de treball.
Només unes dècades més tard, l'èxode del poble a la ciutat i l'expansió d'un model agrícola cada vegada més agressiu i massa centrat a treure el màxim rendiment econòmic dels camps ha accelerat el procés d'extinció de varietats.
Prioritzar les modalitats vegetals més productives fa que moltes altres quedin relegades a l'oblit. Tot i això, Fowler destaca que "la millor varietat d'avui es pot convertir en la pitjor per al demà". Pot ser que la irrupció de plagues i malalties o els efectes del canvi climàtic amenacin classes de, posem per cas, albergínies que avui es conreen bé als camps. I que, al revés, d'altres que avui funcionen pitjor, responguin més bé als canvis futurs.
La pèrdua de biodiversitat, per tant, és una amenaça per a la seguretat alimentària. En el passat ja s'han donat casos que ho demostren, com el de la famirlandesa de mitjans del segle XIX provocada per una plaga que va arrasar els cultius depatata. En gran manera, el problema es va deure a l'escassa varietat que hi havia en aquell país, ja que se sap que al Perú hi havia altres classes de patata que haurien resistit al fong.
Vet aquí la importància que totes aquestes modalitats no es perdin i es conservin als bancs genètics nacionals i a la Volta Global de Llavors de Svalbard.
Tot i això, amb emmagatzemar no n'hi ha prou, cal fomentar la biodiversitat al camp. És essencial, ja que és allà on les plantes proven d'adaptar-se.
3-VIII-15, G. Moreno, lavanguardia