"Així nasqué l’obsolescència planificada", Warner Philips

Warner Philips, besnét dels fundadors de Philips: Tinc 44 anys i fundo empreses: requereixen intel·ligència, energia... I experiència. Vaig néixer a Eindhoven, com la Philips. Tinc quatre fills i els valors de la meva família. Crec en el mercat i a posar-lo al servei de tothom.

Guardo un document que prova que el meu besavi va acordar amb altres fabricants produir bombetes que duressin menys: sis mesos a tot estirar.

Sense aquest pacte, avui les bombetes de fa un segle encara durarien?

En efecte, hi ha bombetes als Estats Units que continuen enceses des de fa més de cent anys. En una caserna de bombers a prop de San Francisco jo mateix n'he vist una més que centenària.

Sabia el seu besavi i els seus col·legues que estaven pactant una cosa il·legal?

Llavors no ho era. Simplement els va semblar que tenia lògica pactar la fabricació de bombetes menys duradores perquè els consumidors haguessin de comprar-ne més.

Quin morro!

El càrtel era perjudicial per al consumidor i admeto que poc ètic, però a ells els semblava intel·ligent repartir-se el mercat en comptes de competir baixant els seus preus i van pactar fabricar bombetes que duressin menys per evitar la competència.

El càrtel Phoebus d'Osram, Philips i General Electric, entre d'altres, va durar des del 24 al 39 i és un exemple de manual d'obsolescència planificada, però avui també l'Apple TV inicial, per exemple, és millor que els posteriors.

Les primeres mitges de niló eren tan bones que no es trencaven mai, així que els fabricants van tornar a pactar secretament produir-les pitjor per al consumidor, però millor per als seus beneficis.

Es van aprovar lleis anticàrtel: la Sherman, el 1890; i la Clayton, el 1914.

Però si un fabricant hagués baixat tot sol la qualitat per vendre més, el consumidor hauria deixat de comprar-li; en canvi si tots baixaven la qualitat alhora, tots els fabricants guanyaven i tots els consumidors perdien.

I sort que els càrtels són il·legals.

Afortunadament per al consumidor i per al medi ambient: avui no ens podem permetre fabricar escombraries expressament. Ja en tenim massa i és un drama.

Demana als fabricants que els seus productes durin més... Perdran diners!

Demano a tothom, fabricants i consumidors, que repensem les nostres relacions de producció i consum. I no només ho demano sinó que he fundat diverses empreses que ja generen beneficis produint menys residus i un mal menor al planeta.

Com ho fan?

Vejam, la lògica embogida de fabricar bombetes, neveres o el que sigui cada cop més barats pagant cada cop menys sous ens arrossega al col·lapse ecològic.

Què proposa?

Per començar, deixar de posar tants impostos sobre el treball...

Déu l'escolti!

...I posar-los sobre productes que arruïnen els països i el planeta. Perquè si vostè pot comprar una bombeta o una hamburguesa greixosa o una beguda saturada de sucre per només uns cèntims és perquè en pagar el seu preu no està pagant tot el mal que ocasionen i el cost de reparar-lo.

Són les anomenades externalitats.

I es corregeixen amb impostos! Amb ells vostè pagaria no només la beguda hiperensucrada o el menjar porqueria barats sinó també la despesa sanitària que causen per l'obesitat. El mateix que la contaminació de milions d'automòbils o electrodomèstics ineficients, però barats, perquè el preu no inclou el cost de reciclar-los.

Però els sous són cada vegada més baixos i necessitem bombetes barates.

Cal canviar el xip. Produint bombetes i coses cada vegada més barates, ningú no podrà cobrar bons sous, perquè què li queda al fabricant per cada bombeta?

Cada cop menys: com els sous.

Cal anar a relacions duradores i no de compravenda d'un producte sinó de prestació d'un servei. A mi la vida me la il·lumina una empresa californiana fundada per enginyers d'Apple i Google que han dissenyat un sensor de disseny preciós que em proporciona experiències de llum, aire, música...

Com?

Els llums -els leds són ecològics- tenen sensors que les apaguen quan no hi ha ningú a l'habitació i detecten si marxem de vacances i tanquen la climatització. I amb l'smartphone programo un esmorzar amb els nens; un dinar amb els avis, un sopar amb els amics i una party amb els íntims i el sistema em gestiona cada ambient: il·luminació, temperatura, música...

Sembla caríssim.

És una relació a llarg termini amb un proveïdor de serveis i experiències i no amb el venedor d'una bombeta. Allà hi ha el valor: lísings que et permeten tenir sempre el més recent. Es tracta d'establir relacions estables de client i no una mera compra. He creat diverses empreses en aquesta línia.

Doncs canviem mentalitats.

Avui per quatre cèntims compres la tele, però qui es molesta a reparar-la per un? I a reciclar-la per no res? La solució sostenible és pactar un servei que inclogui la renovació de les teles, els llums, les climatizacions... I tot a llarg termini i per un preu previsible i també assumible.

6-VI-14, Lluís Amiguet, lacontra/lavanguardia