productes bancaris redundants: diner que crea... diner
Els llops de Wall Street
"Quina narració sobre l'estat del capitalisme del segle XX", va cavil·lar l'"orador motivacional" Jordan Belfort en rememorar la seva vida de frau, sexe i drogues. Com a cap de la firma de corretatge Stratton Oakmont, va escurar a inversors centenars de milions de dòlars a la dècada dels noranta. Vaig veure la pel·lícula de Martin Scorsese El llop de Wall Street, i em va despertar prou intriga per incitar-me a llegir les memòries de Belfort, en què es basa el guió. Vaig aprendre molt.
Per exemple, l'estafa coneguda com inflar i descarregar, que va fer que Belfort i els seus companys a Stratton tinguessin aquells guanys, es pot apreciar amb més claredat al llibre de memòries que a la pel·lícula. La tècnica funciona mitjançant la compra d'accions d'empreses sense valor ocupant testaferros, la posterior venda en un mercat a l'alça a inversors genuïns i després la descàrrega de tot.
No només va portar a la ruïna petits inversors; el més notori és la cobdícia i la credulitat dels rics, que es van empassar les mateixes enraonies sense valor dels venedors "joves i estúpids" que Belfort preferia contractar. Belfort va ser (és) un comerciant d'oli de serp molt refinat, brillant en els seus negocis fins que les drogues li van fer perdre la raó.
Belfort, personificant l'elixir d'èxit, després d'un pas breu per la presó, professa que s'avergonyeix del seu comportament, però sospito que en el fons el menyspreu que sent per les persones a qui va estafar supera qualsevol sentiment de remordiment. Al seu llibre Capitalism in the twenty-first century, l'economista Thomas Piketty descriu Stratton Oakmont com un exemple d'"extremisme meritocràtic" -la culminació d'una transició d'un segle de durada des de l'antiga desigualtat, que es caracteritza per la riquesa heretada i l'estil de vida discret, a la nova desigualtat, amb bons enormes i consum conspicu.
S'ha descrit Belfort com una versió perversa de Robin Hood, una persona que roba als rics per donar el que els ha robat tant a si mateix com als amics. Els rics consistien en la societat protestant amb els diners que havien heretat. Els membres d'aquesta societat havien perdut les habilitats per protegir les riqueses, les mateixes que van ser lícitament confiscades per oportunistes astuts -principalment jueus-, prou amorals per quedar-se-les. Tot i això, les malversacions de Stratton Oakmont no eren pas l'excepció a Wall Street. Un bon amic que va ser regulador de la Comissió de Valors i Borsa (SEC) durant 20 anys, quan li vaig preguntar per l'abast del frau, em va dir: "A parer meu, és omnipresent. El sistema, simplement, fa que sigui massa fàcil, i la naturalesa humana fa que hi hagi maquinacions en tots dos costats. La cobdícia és la font d'on sorgeixen tots els estafadors".
El llop de Wall Street va ser un depredador, però també ho van ser tots els bancs d'inversió de renom que feien operacions de venda curta amb els productes que venien, i els bancs minoristes que oferien préstecs hipotecaris a prestataris no viables, els mateixos que després ells podrien tornar a empaquetar i vendre com a títols valors de qualitat d'inversió. Tots plegats van ser llops amb pell d'ovella.
Un sistema bancari decent té dues funcions: vetllar pels fons dels dipositants i reunir els estalviadors i inversors en intercanvis mútuament profitosos. Els estalvis es dipositen als bancs perquè es confia que aquests bancs no els robaran, i la custòdia dels diners té un preu. Els tractes que els bancs organitzen entre prestataris i prestadors són la sang vital de les economies modernes -i una feina arriscada per la qual els banquers mereixen ser ben recompensats-. Però els diners que els bancs guanyen per sobre del cost de les seves compensacions per la prestació d'un servei essencial representen el que l'exregulador britànic Adair Turner denomina "pèrdua social", o el que abans es descrivia com a "usura".
No és la mida del sistema financer el que ens hauria d'alarmar, sinó la seva concentració i connectivitat. Al Regne Unit, una part cada vegada més significativa d'actius bancaris es concentra als cinc bancs més grans. La teoria econòmica tradicional ens diu que els guanys excessius són el resultat directe de la concentració de la propietat.
La connectivitat és el vincle entre els bancs. Aquests vincles es poden crear per la seva localització, com passa a Wall Street o la City de Londres. Tot i això, aquests vincles es van fer globals mitjançant el desenvolupament de productes financers derivats que se suposava que augmentarien l'estabilitat del sistema bancari en conjunt en dispersar el risc. En lloc d'això, van augmentar la fragilitat del sistema mitjançant la correlació de risc de cap a cap d'un espai molt més gran.
Tal com un article escrit per Andrew Haldane, del Banc d'Anglaterra, i el zoòleg Robert May assenyala, els derivats van ser com els virus. Els enginyers financers i els operadors de borsa compartien els mateixos supòsits sobre els riscos que assumien. Quan aquestes suposicions van resultar falses, tot el sistema financer es va veure exposat a la infecció.
La concentració i la connectivitat es reforcen mútuament. Dos terços del creixement recent que es mostra en els balanços financers dels bancs al Regne Unit està constituït per deutes interns entre bancs en lloc de deutes entre bancs i empreses no financeres, cosa que demostra que s'està davant un cas clar de diners que creen diners.
Els reformistes volen posar un límit màxim als bons que guanyen els banquers, també volen crear barreres entre departaments bancaris, o (més radicalment) volen limitar els bancs perquè només puguin tenir accions d'un sol banc en el total d'actius bancaris dels seus balanços. Però l'única solució duradora és simplificar el sistema financer.
Com Haldane i May van assenyalar: "L'homogeneïtat excessiva dins d'un sistema financer -és a dir, que tots els bancs facin el mateix- pot minimitzar el risc de cada banc en particular, però maximitzarà la possibilitat que tot el sistema es col·lapsi". Mentre els bancs puguin obtenir guanys d'operacions amb títols valors, continuaran expandint els instruments financers derivats en excés, amb relació a qualsevol demanda legítima d'operacions de cobertura que necessitin fer les entitats no bancàries, i, per tant, els bancs continuaran creant productes redundants l'única funció dels quals és la d'obtenir guanys per als seus inventors i venedors.
Com es poden reduir els derivats és ara, de lluny, el tema més important en la reforma de la banca, i la recerca de solucions s'ha de guiar pel reconeixement que l'economia no és una ciència natural. Com May assenyala: "Les probabilitats relacionades que hi hagi una tempesta en cent anys no canvien perquè les persones pensin que aquesta tempesta és més probable". Als mercats financers, les probabilitats sí que depenen del que les persones pensin. Com menys hagin de pensar, per més bon camí van les coses. Jordan Belfort tenia parcialment la raó: les persones que es dediquen a les finances no han de ser gaire enginyoses.
9-IV-14, Robert Skidelski, membre de la Cambra dels Lords, prof. emèrit d'Economia Política a la U de Warwick, lavanguardia