"I think we are fucked" (l’única supervivència és un canvi radical)

  L’estiu del 2012, un espectacle teatral del Royal Court de Londres va causar molta impressió. Al’escenari, durant més d’una hora, el monòleg d’un actor que no havia actuat mai. I que allà tampoc no va actuar. Es va limitar a presentar dades científiques sobre el creixement de la població mundial (que podria arribar als deu mil milions durant aquest segle) i sobre l’impacte de l’activitat humana en tots els sistemes planetaris. L’actor en qüestió era un científic de prestigi, Stephen Emmott, que acompanyava el seu intens monòleg amb gràfics i imatges impactants, i es movia ocasionalment recolzant-se en un bastó (té un problema discal). Un any després, Diez mil millones és la versió en llibre d’aquell espectacle. Una mena de thriller o de relat de terror bastit a còpia de dades acadèmiques i de racionalitat sense ingenuïtat, que revela “el nostre fracàs, el nostre fracàs com a individus, el fracàs de la nostra economia i el fracàs dels nostres polítics”. Un text brevíssim (es llegeix en un parell d’hores), amb un estil gairebé aforístic i amb un disseny que busca l’impacte màxim: pàgines en blanc per reflexionar, pàgines en negre per encaixar el cop... Tots els ecosistemes globals, tots, no només es dirigeixen cap a una catàstrofe sense precedents, sinó que ja estan en transició cap a aquest desastre.

Amb una fredor calculada i abundant ironia, Emmott resumeix veloçment com estem afectant el clima, el cicle de l’aigua i el conjunt dels ecosistemes terrestres, i com, amb la tecnologia i els coneixements actuals, no hi ha manera de proporcionar amitjà termini un mínim d’energia, aigua i aliments per a una població mundial cada vegada més nombrosa i més voraç. Un parell d’exemples sobre l’aigua: produir una hamburguesa requereix 3.000 litres d’aigua; una barra de xocolata, 2.700. Per fabricar un xip semiconductor, com els milions que usen les TIC (el 2012 se’n van fabricar més de dos mil milions) calen 72.000 litres d’aigua. Emmott compara la nostra situació amb el que s’esdevindria si demà poguéssim constatar que l’impacte d’un asteroide destruirà bona part de la vida a la Terra el 3 de juny del 2072. Els governs de tot el món enrolarien tots els científics, professionals i empresaris disponibles per fer una doble tasca: intentar evitar l’impacte i, si això no fos possible, diu, cercar solucions perquè la nostra espècie sobrevisqués i reconstruís tot allò destruït. Segons Emmott, la nostra situació és aproximadament la mateixa. Però no farem res, perquè aquí el problema no és concret i tangible com un asteroide. El problema som nosaltres mateixos.

Stephen Emmott (Yorkshire, 1960) no encaixa en les descripcions habituals d’autors apocalíptics. És director de Ciències Informàtiques a Microsoft Research, professor a Oxford i assessor científic del Govern britànic. La ciència i la tecnologia modernes acostumen a anar acompanyades d’una fe en el progrés que és tan profunda comingènua: donem per descomptat que si una tecnologia nova té efectes nocius, una altra tecnologia nova sempre ho resoldrà. Però Emmott ha sabut alliberar-se d’aquest optimisme ingenu. Propietari de diverses patents tecnològiques, Emmott avui reconeix que l’optimisme tecnològic és “una fantasia perillosa”. Fins i tot es permet ironitzar sobre l’accelerador de partícules delCERN: 8.000 milions d’euros gastats per buscar una partícula subatòmica que probablement no serveix per a res. “I els físics del CERN es moren per convence’ns que és l’experiment més gran imés important de la història de la Terra. No ho és. L’experiment més important de la història de la Terra és el que estem fent tots plegats, en aquest moment, precisament amb la Terra”. Després del seu discurs se sent ràbia i impotència davant la manera com actuen “els nostres polítics, els nostres empresaris i la nostra estupidesa”. Aquesta ràbia s’aprecia en algun dels passatges finals, com quan conclou que realment necessitem fer alguna cosa radical “per impedir una catàstrofe planetària. Però crec que no farem res. Crec que estem fotuts” (“I think we are fucked”).

Hi ha alguna solució? Emmott sospesa totes les tecnologies que es coneixen per concloure que cap d’aquestes no serveix per afrontar un repte d’aquesta magnitud. Les idees de geoenginyeria, per exemple, són molt costoses i totes tenen repercussions negatives que són imprevisibles. Si la via hipertecnològica no és la solució, l’altra gran opció que queda és “canviar radicalment el nostre comportament”. Som conscients del fet que necessitem canviar profundament el rumb del nostre món. Per exemple: “Hem de consumir menys. Molt menys. Menys menjar, menys energia, menys béns domèstics. Menys cotxes”. Però Stephen Emmott no veu indicis que un canvi radical d’aquesta mena sigui possible. Entre les imatges espectaculars que acompanyen el text hi ha una dels líders del G-20 reunits a Londres. El cinisme de fons que traspuen els seus somriures fa palès que el canvi no vindrà pas d’ells.

Tot i així, l’únic camí és un canvi radical en la nostra manera de relacionar-nos amb el planeta, amb la humanitat i amb nosaltres mateixos. Darrere de les convulsions del món d’avui podem entreveure que un món nou vol néixer. És evident, com afirma Emmott, que el canvi no vindrà de les elits polítiques o econòmiques. Tampoc no pot venir dels més desposseïts. Però podria venir (o podria estar venint ara mateix) dels centenars de milions de persones anònimes que encara avui podem permetre’ns el luxe de menjar, llegir i meditar. Com els qui mirem aquestes pàgines.

30-X-13, Jordi Pigem, culturas/lavanguardia