els Governs espien perque poden (si els deixem)
Dia rere dia la realitat de la política internacional posa en evidència algunes fantasies locals. No és cap novetat. Ara la cosa va d’espies. Quan dic la cosa vull dir el poder. Ho aclareixo perquè de vegades les paraules confonen. La cosa: l’Estat nordamericà ho espia tot, fins i tot el sabatòfon de la cancellera Angela Merkel i trenta-quatre líders més.
Part de l’opinió pública americana s’ha centrat a fer notar que el president Obama sempre sembla que no s’assabenti de les transgressions de la seva administració. La cosa. Exemples: la persecució fiscal del Tea Party o els excessos en la compilació de dades telefòniques dels ciutadans. Ara es veu que el president tampoc no sabia exactament què feien els seus espies. Lliçó: el poder sempre dissimula.
Passats els dies els analistes han il·luminat el dany diplomàtic. S’ha vist aquesta setmana mateix al Parlament Europeu. El març passat la comissió de drets i llibertats va sotmetre a votació, a petició del PP, la proposta d’autoritzar, “per prevenir el terrorisme”, l’entrega automàtica i no recíproca de dades de ciutadans europeus a les autoritats americanes. La cosa. Va ser rebutjada.
La protecció de dades és un dels temes amb més pressió de lobbies i clavegueres: fa anys que dura. Afecta la seguretat, però també els interessos de grans empreses com Google o Facebook, que viuen de les dades. Avui, després de l’escàndol, és impensable presentar una proposta així.
Un exemple proper de les conseqüències: l’eurodiputat d’Unió Salvador Sedó va votar a favor de la proposta al març, i forma part d’una delegació que havia d’anar a Washington aquesta setmana a mirar de desembussar el tema. La cosa. Amb l’escàndol la delegació s’ha convertit en una missió per demanar explicacions i apaivagar l’opinió pública. No n’hi ha hagut prou: també aquesta setmana, i gràcies a l’escàndol, s’ha aprovat un esborrany que va en direcció contrària. Si s’aprova, fins i tot Google haurà de demanar permís per enviar les teves dades als seus servidors americans, més vulnerables a l’NSA. És una derrota en tota regla. Lliçó: contra la cosa, l’opinió pública és la millor arma.
L’escàndol també escenifica la por que hi hagi un Estat dins de l’Estat amb més poder que els polítics. Després de molt anar i venir, la premsa americana ha conclòs que l’espionatge a gran escala es fa, simplement, perquè es pot. La tecnologia ho permet. Fan servir una gran metàfora: pilot automàtic. Obama no se n’assabentava perquè l’espionatge funcionava en pilot automàtic. Tothom espia tothom en pilot automàtic. La cosa és automàtica.
Passa que la cosa americana és millor que la dels altres. Punt.
La conclusió és de gran utilitat. L’Estat ho fa tot per protegir la seva existència, influència i dominació. I ho fa automàticament. Tota la resta és propaganda i confusió. Sota els discursos i els silencis aparents sempre batega la cosa. La culpa no és dels espies sinó de qui els ha de frenar. El poder mai no es modera sol.
2-XI-13, Jordi Graupera, lavanguardia