el mal negoci del comerç d’armes (darrer baluart dels dictadors)

La retirada militar sense victòria definitiva de l'Iraq i Afganistan marca un punt d'inflexió sobre el curs de les guerres en aquest començament de mil·lenni. Hi haurà guerres i conflictes fins a la fi dels temps. Però hauran de lliurar-se d'una altra manera, amb altres mitjans, utilitzant més intel·ligència i menys força. El coronel Gadafi va ser enderrocat per les forces d'Europa, principalment de França i Gran Bretanya, amb tones de bombes llançades sobre els reductes de la resistència de l'autoritari líder libio. És curiós que els mateixos països que van ajudar a armar a Gadafi en els últims anys l'ataquessin en qüestió de mesos per destruir la munició i les armes subministrades per Europa.

Però la caiguda de Mubarak i de Ben Ali no es va perpetrar amb la força, sinó amb la presència massiva d'egipcis i tunissians als carrers per demanar la fi de les dues dictadures. És cert que l'exèrcit i la policia dels dos països no van acceptar l'enfrontament amb la societat que protestava. No obstant això, la caiguda de les dues llargues autocràcies es va produir sense l'ús de les armes.

El fet que la superioritat militar d'Estats Units i de l'OTAN a l'Iraq i Afganistan no es traduís en victòries ràpides planteja dues qüestions interessants. La primera és que les guerres caldrà plantejar-les de forma diferent i les invasions de països llunyans difícilment s'aconseguiran amb més soldats, més armes o més avions. Si la causa de l'ocupació d'un país no està prou justificada, els ciutadans ocupats acabaran resistint la invasió i tiraran als que han usurpat políticament el seu territori.

Una segona qüestió és prendre's molt més de debò la fabricació i subministrament d'armes a països que les poden utilitzar per reprimir a les seves societats. Hi ha fàbriques d'armament a molts països europeus i també a Espanya. És exigible que sapiguem tots quantes armes s'exporten des d'Espanya, a quins països, quina quantia suposa per als ingressos de les arques públiques i què s'obté a canvi.

Veneçuela és un dels clients preferits per a la venda d'armes espanyoles. La realpolitik ens diu que la fabricació de vaixells, avions i altres eines de guerra comporta molts llocs de treball per a l'economia nacional. Pot ser. Però establir negocis d'armes amb règims autoritaris és una temeritat que acaba pagant-se molt cara.

Rússia ha estat una aliada històrica de Síria. Les armes utilitzades pel règim d'al-Assad contra els seus propis conciutadans poden tenir moltes procedències, però una part significativa procedeix de Rússia. També Europa ha facilitat armament al règim de Damasc. Malgrat totes les armes rebudes de fora, el règim sirià és incapaç de silenciar a una població que protesta, mor i pateix la tirania que acabarà guanyant la pugna fent fora el dictador, cada dia més aïllat i sol.

9-II-12, Lluís Foix, lavanguardia