"El món després del coronavirus", Yuval Noah Harari

• Aquesta tempesta passarà. Tot i això, les eleccions que farem ens canviaran la vida en els propers anys

La humanitat s’enfronta a una crisi mundial. Potser la crisi més important de la nostra generació. Les decisions que prenguin els ciutadans i els governs les pròximes setmanes modelaran el món els pròxims anys. Modelaran no només els sistemes sanitaris, sinó també l’economia, la política i la cultura. Hem d’actuar amb rapidesa i resolució. Hem de tenir en compte, a més a més, les conseqüències a llarg termini de les nostres accions. A l’hora d’escollir entre alternatives, ens hem de preguntar no només com podem superar l’amenaça immediata, sinó també quina classe de món volem habitar una vegada passi la tempesta. Sí, la tempesta passarà, la humanitat sobreviurà, la majoria de nosaltres continuarem vius, però viurem en un món diferent.

Moltes mesures a curt termini que s’hauran pres durant l’emergència es convertiran en part integrant de la vida. Aquesta és la naturalesa de les emergències. Acceleren els processos històrics. Decisions que en temps normals voldrien anys de deliberació s’aproven en qüestió d’hores. Tecnologies incipients o, fins i tot, perilloses s’introdueixen molt de pressa, perquè els riscos de no fer res són més grans. Països sencers fan de cobais en experiments socials a gran escala. Què passa quan tothom treballa des de casa i es comunica només a distància? Què passa quan escoles i universitats deixen de ser presencials? En temps normals, els governs, les empreses i les juntes educatives no acceptarien mai portar a terme uns experiments com aquests. Però no són temps normals.

En aquest moment de crisi, ens enfrontem a dues eleccions particularment importants. La primera és entre vigilància totalitària i empoderament ciutadà. La segona és entre aïllament nacionalista i solidaritat mundial.

Vigilància ‘hipodèrmica’

Per aturar l’epidèmia, tota la població ha de seguir certes pautes. Hi ha dues maneres principals d’aconseguir-ho. Un mètode és que el govern vigili la població i castigui els que incompleixen les regles. Avui, per primera vegada en la història humana, la tecnologia fa possible vigilar tothom tota l’estona. Fa cinquanta anys el KGB no podia seguir 240 milions de ciutadans soviètics les 24 hores del dia, ni aspirar a processar de manera eficaç tota la informació reunida. Havia de recórrer a agents i analistes humans, i li resultava senzillament impossible col·locar un agent al darrere de cada persona. Tot i això, ara els governs poden recórrer a sensors ubics i a algoritmes potents, de manera que no necessiten espies de carn i ossos.

En la seva batalla contra l’epidèmia del coronavirus, diversos governs ja han desplegat les noves eines de vigilància. El cas més notable és el de la Xina. Examinant els telèfons dels ciutadans, fent ús de centenars de milions de càmeres amb reconeixement facial i obligant les persones a controlar-se la temperatura i la situació mèdica i informar-ne, les autoritats xineses són capaces no només de determinar ràpidament qui són els possibles portadors del coronavirus, sinó també de seguir els seus moviments i identificar els que entren en contacte amb ells. Tota una gamma d’aplicacions per al mòbil adverteixen els ciutadans de la proximitat de persones infectades.

Aquesta classe de tecnologia no es limita a l’Àsia oriental. Fa poc el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va autoritzar el desplegament, per part del Servei de Seguretat General, de la tecnologia de vigilància normalment reservada a la lluita contra el terrorisme per seguir pacients amb coronavirus. El corresponent subcomitè parlamentari es va negar a autoritzar la mesura, però Netanyahu la va imposar amb un “decret d’emergència”.

Caldria argumentar que tot això no té res de nou. Els últims anys els governs i les empreses han recorregut a tecnologies cada vegada més sofisticades per rastrejar, vigilar i manipular les persones. Tot i això, si no anem amb compte, l’epidèmia podria marcar una fita important en la història de la vigilància. No només perquè hi ha la possibilitat que normalitzi el desplegament dels instruments de vigilància massiva en països que fins ara els havien rebutjat, sinó també perquè suposa una transició dràstica d’una vigilància “epidèrmica” a una vigilància “hipodèrmica”.

Fins ara, quan tocàvem la pantalla del mòbil i clicàvem sobre un enllaç, el govern volia saber sobre què clicava exactament el nostre dit. Tot i això, amb el coronavirus, l’objecte d’atenció es desplaça. Ara el govern vol saber la temperatura del dit i la pressió sanguínia sota la pell.

El

Un dels problemes a què ens enfrontem a l’hora de comprendre en quin punt estem amb relació a la vigilància és que cap de nosaltres no sap exactament com som vigilats ni què passarà els pròxims anys. La tecnologia de la vigilància es desenvolupa a una velocitat vertiginosa, i el que fa deu anys semblava ciència-ficció ara és una notícia desfasada. Fem un experiment mental. Imaginem-nos un hipotètic govern que exigeix a tots els ciutadans que portem un braçalet biomètric per vigilar la temperatura corporal i el ritme cardíac les 24 hores del dia. Els algoritmes estatals emmagatzemen i analitzen les dades resultants. D’aquesta manera sabran que estem malalts fins i tot abans que ho sapiguem nosaltres mateixos, i també sabran on hem estat i amb qui ens hem reunit. Seria possible reduir de manera dràstica les cadenes d’infecció i, fins i tot, frenar-les completament. Presumiblement un sistema així seria capaç d’aturar en sec l’epidèmia en un termini de dies. Meravellós, oi?

L’inconvenient, esclar, és que legitimaria un nou i espantós sistema de vigilància. Si algú sap, per exemple, que he clicat en un enllaç de Fox News en lloc de
clicar en un de la CNN aprendrà
alguna cosa sobre les meves opinions polítiques i potser fins i tot de la meva personalitat. Ara bé,
si pot vigilar el que em passa amb la temperatura corporal, la pressió sanguínia i el ritme cardíac mentre veig les imatges, pot aprendre el que em fa riure, el que em fa plorar i el que realment m’enfurisma.

És crucial recordar que la ira, l’alegria, l’avorriment i l’amor són fenòmens biològics, com la febre i la tos. La mateixa tecno­logia que identifica la tos també podria identificar les rialles. Si les empreses i els governs comencen a recopilar dades biomètriques en massa, poden arribar a coneixe’ns molt més bé del que ens coneixem nosaltres mateixos, i llavors seran capaços no només de predir els nostres sentiments, sinó també de manipular-los i vendre’ns el que vulguin, ja sigui un producte o un polític. Una vigilància biomètrica com aquesta faria que les tàctiques de pirateig de dades de Cambridge Analytica semblessin de l’ edat de pedra. Imaginem-nos Corea del Nord el 2030, quan tots els ciutadans
hagin de portar un braçalet biomètric les 24 hores del dia. Si
el braçalet capta senyals d’ira mentre s’escolta un discurs del Gran Líder , ja ens podem acomiadar de tot.

És possible, per descomptat, defensar la vigilància biomètrica com a mesura temporal adoptada durant un estat d’emergència. Una mesura que desaparegui una vegada conclosa l’emergència. Tot i això, les mesures temporals tenen el desagradable costum de durar més que les emergències; sobretot, si sempre hi ha una nova emergència amenaçant en l’horitzó. El meu país natal, Israel, per exemple, va declarar
durant la seva guerra d’inde­pendència del 1948 un estat d’emergència amb què es van justificar una sèrie de mesures temporals, des de la censura de premsa i la confiscació de terres fins a unes normes especials per fer púding (no és broma). La guerra d’independència es va guanyar fa molt de temps, però Israel no ha suspès mai l’estat d’emergència i no ha aconseguit abolir moltes de les mesures “temporals” del 1948 (clementment, el decret d’emergència
sobre el púding es va abolir
el 2011).

Fins i tot quan les infeccions per coronavirus es redueixin a zero, alguns governs àvids de dades podrien argumentar que
necessiten mantenir els sistemes de vigilància biomètrica perquè temen una segona onada de l’e­pidèmia, o perquè una nova soca d’ebola s’està estenent per l’ Àfrica central, o perquè... Ja veieu per on va la cosa. Els últims anys s’està entaulant una gran batalla entorn de la nostra intimitat.
La crisi del coronavirus podria ser el punt d’inflexió. Perquè
la gent, quan ha de triar entre
la intimitat i la salut, sol triar la salut.

La policia del sabó

En el fet de demanar a la gent que triï entre intimitat i salut hi ha, de fet, l’arrel mateixa del problema. Perquè es tracta d’una falsa elecció. Podem, i hem de gaudir, tant de la intimitat com de la salut. És possible protegir la nostra salut i aturar l’epidèmia de coronavirus sense haver d’instituir règims de vigilància totalitaris, sinó més aviat empoderant els ciutadans. Les últimes setmanes alguns dels esforços que han tingut més èxit a l’hora de contenir l’epidèmia han estat els organitzats per Corea del Sud, Taiwan i Singapur. Malgrat que aquests països van fer ús de les aplicacions de seguiment, han confiat molt més en les proves exhaustives, la informació veraç i la cooperació voluntària d’una població ben informada.

La vigilància centralitzada i els càstigs severs no són l’única manera de fer complir unes pautes beneficioses. Quan es comuniquen fets científics a la població i aquesta població confia que les autoritats públiques els transmetran aquests fets, els ciutadans poden fer el correcte sense necessitat de la vigilància d’un Gran Germà. Una població automotivada i ben informada sol ser molt més poderosa i eficaç que una població controlada i ignorant.

Considerem, per exemple, el fet de rentar-nos les mans amb sabó. Ha estat un dels avenços més importants de la història de la higiene humana. Aquest acte tan senzill salva milions de vides cada any. Tot i que és una cosa que donem per feta, no va ser fins al segle XIX quan els científics van descobrir la importància de rentar-se les mans amb sabó. Abans fins i tot metges i infermeres passaven d’una operació quirúrgica a una altra sense rentar-se-les. Avui milers de milions de persones ho fan cada dia, no perquè tinguin por de la policia del sabó, sinó perquè entenen els fets. Em rento les mans amb sabó perquè sé coses sobre els virus i els bacteris; entenc que aquests petits organismes provoquen malalties, i sé que el sabó els pot erradicar.

Tot i això, per aconseguir aquest nivell de conformitat i cooperació, es necessita confiança. La gent ha de confiar en la ciència, les autoritats públiques i els mitjans de comunicació. Els últims anys, els polítics irresponsables han soscavat de manera deliberada la confiança en la ciència, les autoritats públiques i els mitjans de comunicació. Ara aquests mateixos polítics irresponsables es podrien veure temptats de prendre el camí de l’autoritarisme, argumentant que no s’ha de confiar que la població faci el que és correcte.

En general, una confiança que s’ha erosionat durant anys no es pot reconstruir de la nit al dia. Tot i això, no són temps normals. En un moment de crisi, les ments també poden canviar amb rapidesa. Podem mantenir discussions amargues amb els nostres germans durant anys, però, quan hi ha alguna emergència, de cop i volta descobrim una reserva oculta de confiança i amistat, i correm a ajudar-nos mútuament. En lloc de construir un règim de vigilància, no és massa tard per reconstruir la confiança de la gent en la ciència, les autoritats públiques i els mitjans de comunicació. No hi ha dubte que també hem de fer ús de les noves tecnologies, però aquestes tecnologies haurien d’empoderar els ciutadans. Estic a favor de controlar-me la temperatura corporal i la pressió sanguínia, però aquestes dades no s’haurien d’utilitzar per crear un govern totpoderós. Aquestes dades haurien de fer que jo pogués prendre decisions personals més informades, i també que el govern respongui de les seves decisions.

Si pogués fer un seguiment de la meva pròpia situació mèdica les 24 hores del dia, no només sabria si m’he convertit en un perill per a la salut d’altres persones, sinó també quins costums contribueixen a la meva pròpia salut. I, si pogués accedir a estadístiques fiables sobre la propagació del coronavirus i analitzar-les, em trobaria en capacitat de jutjar si el govern m’està dient la veritat i si està adoptant les polítiques adequades per combatre l’epidèmia. Sempre que es parli de vigilància, hem de recordar que la mateixa tecnologia de vigilància no només es pot utilitzar pels governs per vigilar els individus, sinó també pels individus per vigilar els governs.

Per tant, l’epidèmia de coronavirus constitueix un test de ciutadania important. En dies venidors, l’elecció de tots hauria de ser confiar en les dades científiques i els experts en salut, en lloc de fer-ho en teories conspiradores sense cap fonament i en polítics interessats. Si no prenem la decisió correcta, potser ens trobem renunciant a les nostres llibertats més preuades, convençuts que és l’única manera de salvaguardar la nostra salut.

necessitem un pla mundial

La segona elecció important que hem d’afrontar és entre l’aïllament nacionalista i la solidaritat mundial. Tant la mateixa epidèmia com la crisi econòmica resultant són problemes mundials. Només es poden resoldre eficaçment mitjançant la cooperació mundial.

En primer lloc, per derrotar el virus necessitem, abans que res, compartir globalment la informació. És el gran avantatge dels éssers humans sobre els virus. Un coronavirus a la Xina i un coronavirus als Estats Units no poden intercanviar consells sobre com poden infectar els humans. Tot i això, la Xina pot ensenyar als Estats Units moltes lliçons valuoses sobre els coronavirus i com es poden tractar. El que un metge italià descobreix a Milà a primera hora del matí pot salvar vides a Teheran a la tarda. Quan el Govern del Regne Unit dubta entre diverses polítiques, pot obtenir consell dels coreans, que ja es van enfrontar a un dilema similar fa un mes. Ara bé, perquè això passi, necessitem un esperit de cooperació i confiança mundial.

Els països han d’estar disposats a compartir informació de manera oberta i a buscar humilment assessorament, i ser capaços de confiar en les dades i les idees que reben. També necessitem un esforç mundial per produir i distribuir equips mèdics; sobretot, equips de proves i respiradors. En lloc que cada país intenti actuar localment i acumuli tots els equips que pugui acaparar, l’esforç mundial coordinat acceleraria enormement la producció d’equips susceptibles de salvar vides i n’asseguraria una distribució més justa. Així com els països nacionalitzen sectors clau en una guerra, la guerra humana contra el coronavirus ens exigeix que humanitzem les cadenes de producció crucials. Un país ric amb pocs casos d’infectats hauria d’estar disposat a enviar els preuats equips a un país més pobre amb molts casos, convençut que, si més tard necessita ajuda, altres països n’hi brindaran.

Considerem un esforç mundial similar per reunir personal
mèdic. Els països avui menys afectats podrien enviar personal mèdic a les regions més afectades del món, tant per ajudar-los en moments de necessitat com per adquirir una experiència valuosa. Si més endavant el focus de l’epidèmia es desplacés, l’ajuda podria començar a fluir en el sentit oposat.

La cooperació mundial és essencial també en el front econòmic. Atesa la naturalesa global de l’economia i les cadenes de subministrament, si cada govern obra pel seu compte fent cas omís dels altres, el resultat serà el caos i l’agreujament de la crisi. Necessitem un pla d’acció mundial, i el necessitem sense tardança.

Un altre requisit és arribar a un acord mundial sobre els viatges. La suspensió de tots els viatges internacionals durant mesos provocarà tremendes dificultats i obstaculitzarà la guerra contra el coronavirus. Els països han de cooperar per permetre que almenys un petit grup de viatgers essencials continuïn travessant les fronteres: científics, metges, periodistes, polítics, empresaris. Es pot aconseguir mitjançant un acord mundial sobre preselecció de viatgers al país d’origen. Si només es permet pujar a un avió a viatgers acuradament seleccionats, s’estarà més disposat a acceptar-los al país de destinació.

Per desgràcia, avui els països amb prou feines prenen alguna d’aquestes mesures. Una paràlisi col·lectiva s’ha apoderat de la comunitat internacional. No sembla que hi hagi adults a la sala. La celebració d’una reunió d’emergència dels dirigents mundials per traçar un pla d’acció comuna hauria estat desitjable ja fa moltes setmanes. Només a mitjans de març els dirigents del G-7 van aconseguir organitzar una videoconferència, però, d’altra banda, no en va sortir cap pla en aquest sentit.

En crisis mundials anteriors (com la crisi econòmica del 2008 i l’epidèmia de l’ebola del 2014), els Estats Units van assumir el paper de líder mundial. Tot i això, l’actual govern dels Estats Units ha renunciat a la tasca de lideratge. Ha deixat ben clar que la grandesa dels Estats Units li importa molt més que el futur de la humanitat.

Aquesta administració ha abandonat fins i tot els seus aliats més estrets. Quan va prohibir tots els viatges procedents de
la Unió Europea, ni tan sols es
va molestar a notificar-ho amb temps, i encara menys a dur a terme una consulta sobre una mesura tan dràstica. Ha escandalitzat Alemanya oferint suposadament mil milions de dòlars a una empresa farmacèutica del país germànic per comprar els drets monopolístics d’una nova vacuna contra la Covid-19. Ni tan sols si finalment el govern actual dels Estats Units canviés de rumb i presentés un pla d’acció mundial, pocs seguirien un dirigent que no assumeix mai cap responsabilitat, no admet mai cap error i acostuma a atribuir-se sempre tots els mèrits i a atribuir tota la culpa als altres.

Si el buit que han deixat els Estats Units no és ocupat per altres països, no només serà molt més difícil aturar l’epidèmia actual, sinó que el seu llegat continuarà enverinant les relacions internacionals els pròxims anys. Tot i això, tota crisi és també una oportunitat. Esperem que aquesta epidèmia contribueixi que la humanitat s’adoni del greu perill que suposa la desunió mundial.

Hem de prendre una decisió. Viatjarem pel camí de la desunió o prendrem el camí de la solidaritat mundial? Escollir la desunió no només prolongarà la crisi, sinó que probablement donarà lloc a catàstrofes encara pitjors en el futur. Escollir la solidaritat mundial serà una victòria no només contra el coronavirus, sinó també contra totes les futures crisis i epidèmies que puguin assolar la humanitat al segle XXI.

Yuval Noah Harari, 05/04/2020 - lavanguardia