estem en plena (sisena, que sapiguem) extinció massiva d’espècies

Vaig descobrir que les orenetes tenien el niu sobre el finestral del menjador el dia que va néixer la meva filla, fa vint-i-cinc anys. Els matins de primavera eren intensos. Les orenetes anaven i venien frenètiques i sempre semblava que estaven a punt d’estavellar-se contra el vidre. Al final giraven bruscament o aterraven amb gran habilitat al niu. I així cada primavera. Fins que un dia van deixar de venir. Havien asfaltat els últims carrers del poble i les orenetes s’havien quedat sense bassals i sense fang per reconstruir els nius. Uns anys després van començar a desaparèixer els pardals. Els pardals no li importen gaire a ningú. És comprensible. Les orenetes desperten una mena d’emoció entre els que les observen. Però els pardals no. Els pardals són invisibles. Han format part del paisatge humà des dels inicis. Mao Zedong els tractava com si fossin paràsits. Organitzava mobilitzacions massives per exterminar-los. La gent era obligada a fer soroll dia i nit picant cassoles i altres estris de cuina per espantar els ocells. Fins que morien extenuats. El declivi del pardal ha estat generalitzat. S’han donat moltes explicacions. Se n’ha culpat les ones electromagnètiques dels telèfons mòbils. O les garses, molt hàbils saquejant-ne els nius. S’ha dit que la contaminació ha fet l’entorn urbà molt més hostil. Però hi ha una altra causa molt més senzilla: el menjar . Els pardals són omnívors. Mengen de tot. Però quan són pollets, necessiten devorar insectes. I els insectes han començat a escassejar. És difícil empatitzar amb els insectes. No són les laborioses i productives abelles. Són els insectes en genèric. Insignificants i vulgars. Els grans canvis són lents i implacables. Ens envolten, però són difícils de percebre. Feu la prova amb el paisatge. Un condueix el cotxe i observa el paisatge idíl·lic que recorda de la infantesa. En realitat, han passat els anys i aquell paisatge ja no és tan idíl·lic. S’ha omplert de granges, de polígons industrials, d’edificis ­aïllats. Però el nostre cervell obvia aquestes excepcions. Reconstrueix el paisatge tal com el volem veure (com el de la infantesa). Fins al dia que rebem un visitant que ens diu: quin bunyol de paisatge! I descobrim horroritzats que les coses han canviat. L’extinció dels insectes és un d’aquests grans canvis. La constatació que els insectes estan desapareixent a gran velocitat ha necessitat una dècada de treballs científics. I està explicada de manera vibrant en un reportatge meravellós de The New York Times publicat el 27 de novembre del 2018 amb el títol de The insect apocalypse . Apocalipsi. És veritat, els científics poden arribar a ser molt exagerats. Ells no pensen en la gent que se sentirà alleujada per aquesta notícia. Per fi ens podrem refregar damunt l’herba sense problemes! Quin plaer, anar amb bicicleta amb la boca oberta sense empassar-te un mosquit! Quanta felicitat, s’han acabat els bitxos ! El problema és que els insectes compleixen moltes funcions que desconeixem. L’extinció no és una categoria estrictament quantitativa. Podem preservar un centenar d’animals d’una espècie allà on abans hi havia milions d’exemplars. Però en realitat aquesta espècie està virtualment extingida: la seva funció en l’ecosistema desapareix i desencadena una sèrie de canvis imprevisibles. Els biòlegs les qualifiquen d’espècies zombis. Però hi ha una raó més important per preocupar-se pels insectes. Quan un estudi acredita que la població d’aquest insecte o aquell altre ha caigut un 90% en vint anys, està parlant també de proteïna. Parlar de l’apocalipsi dels insectes és parlar de la desaparició de milions de milions de tones de proteïna. D’aliment per a aus, rèptils, amfibis... Dilluns passat, la Unesco va presentar a París un informe depriment. La pèrdua de biodiversitat, conclouen els autors, és tan important que amenaça d’extinció un milió d’espècies entre plantes i animals. La Unesco l’ha qualificat de l’estudi més complet sobre la vida a la Terra . I la seva conclusió és que aquesta vida desapareix amb una rapidesa excessiva. Segons ells, ja estem dins la sisena extinció massiva d’espècies. Causada per l’home, per la pèrdua accelerada de terres per la urbanització, per l’agricultura intensiva, per la sobrepesca als mars... Per tantes coses que només un canvi radical en la manera de viure la pot evitar. I de passada evitar-nos problemes a nosaltres com a espècie. Però és molt i molt difícil que aquests canvis es produeixin de manera ordenada i pacífica. La humanitat conviu des de fa una dècada amb la convicció que el canvi climàtic no s’aturarà. Ens hem acostumat a uns estius més llargs i calorosos, a un temps més sec i a grans incendis. I sabem que arribarà el dia (que esperem no veure) que l’aigua procedent de la fosa del gel als pols s’empassi unes quantes ciutats. Perquè parlar del canvi climàtic i del protocol de Kyoto és com parlar del temps quan un queda atrapat amb algú més en un ascensor i no sap què dir. Parlar de tot i de res. Si hem acceptat tot això, serà gairebé impossible que ara ens mobilitzem contra l’extinció de milions d’espècies, moltes de les quals ni tan sols sabem que existeixen ni si serveixen per a res. Extinció. El terme sempre s’havia reservat per a animals de territoris exòtics i remots. Animals d’aquells que pagava la pena preocupar-se. El rinoceront blanc. La pantera de les neus. El goril·la de muntanya. Però això era en l’època dels zoos tradicionals. Aquesta vegada la desaparició amenaça espècies molt més properes, algunes de les quals han poblat els contes de la nostra infantesa. O espècies més insignificants i menys vistoses. Com l’infame, modest i humil pardal.