"Orgullo nacional", David Carabén
Alex Kliment, redactor de Signal, un butlletí digital de política internacional, deia als informatius de la CBS, abans d’ahir, que, tot i que el nombre d’immigrants arribats a Europa ha disminuït un 96% des del pic de la crisi, l’any 2015, és ara que en començarem a notar les conseqüències polítiques. Ahir, en aquest mateix diari, per exemple, s’informava que els ministres de l’Interior d’Alemanya, Àustria i Itàlia es reuniran la setmana que ve a Innsbruck per “prendre mesures a fi de tancar la ruta del Mediterrani cap a Europa”. Per contra, només calia passar unes quantes pàgines, fins a la secció d’Esports, concretament, perquè Joan Josep Pallàs es referís l’orgull mestís de la selecció francesa black, blanc et beur (negra, blanca i magribina), o que la perspectiva africana de Xavier Aldekoa ens advertís que l’apassionant Brasil-Bèlgica d’ahir podia ser vist, perfectament, com un partit entre descendents congolesos.
El Mundial és un campionat de futbol que enfronta seleccions de països, esclar. Però només que en llegeixis la lletra petita te n’adones que és una màquina infal·lible de difuminar fronteres i d’aigualir orgulls nacionals. Un de cada deu jugadors que disputen el campionat mundial ni tan sols va néixer al país que representa. Entre les seleccions del vell continent la proporció és molt més elevada: 83 dels 230 jugadors europeus són immigrants. A la selecció de Portugal els nascuts a fora arriben a un 32%. I ja no parlem dels descendents. Com a mínim, 9 dels 23 jugadors de la selecció anglesa són d’ascendència caribenya o africana. Dels 24 belgues n’hi ha 10 que són fills d’immigrants. La població migrant està sobrerepresentada en totes les seleccions nacionals. A l’equip francès, per exemple, son un 78,3%, mentre que a França, el país, la població migrant només arriba a un 6,8%. Tots i cadascun dels jugadors de les seleccions islandesa i sueca, per afegir encara una dada més, juguen repartits per lligues estrangeres.
El futbol és molt tossut. Fa anys –des que es va inventar, segurament– que insisteix a dir-nos que, si busques talent, les teves fronteres són un obstacle. Conciliar en un únic projecte gent diversa, és a dir, tenir menys punyetes que els teus veïns, en canvi, és un clar avantatge competitiu. No deu ser una casualitat que el país que més mundials ha guanyat, el Brasil, sigui un aiguabarreig d’ètnies i tradicions cultura. Ni que el Barça fos fundat per una colla d’immigrants suïssos i anglesos, ni que el Madrid el fundessin dos germans catalans. Clama al cel que els polítics europeus, i els ciutadans a qui representen, haurien de tenir la mateixa màniga ampla amb els nouvinguts, com a mínim, que les seves federacions de futbol.